Per què no hi pot haver una Adif catalana?

BarcelonaJust quan feia uns dies que havien entrat en vigor els descomptes en el transport públic i la gratuïtat de Rodalies, el sistema ferroviari que opera a Catalunya per via convencional ha quedat inoperatiu aquest divendres per una avaria en el sistema informàtic durant tres hores, de 5 a 8 del matí, en plena hora punta, cosa que va afectar uns 80.000 passatgers. En aquest cas l'avaria no l'ha patit l'operador, Renfe, sinó l'empresa estatal que gestiona les vies i tota la infraestructura, Adif. I tot i que el Govern ha tornat a aprofitar per reclamar el traspàs total de la gestió de les Rodalies, es demostra que per tenir un control efectiu del transport ferroviari necessites també la competència sobre la infraestructura, és a dir, sobre Adif.

Aquesta és la història de mai no acabar. Les Rodalies a Catalunya han patit un dèficit inversor crònic que les ha posat al límit en més d'una ocasió. Els trens van tan ajustats per la manca de vies i la saturació de les existents que quan falla un comboi no hi ha marge i es produeix un efecte en cadena a tota la xarxa. Des que Zapatero va prometre una pluja de milions, en època de tripartit, per resoldre la qüestió, la realitat és que no s'ha avançat gaire, per no dir gens. El 2007 ja es va produir una manifestació massiva a Catalunya per reclamar unes infraestructures de transport dignes, i any rere any s'anuncien inversions que serveixen per solucionar problemes puntuals però no per fer un veritable salt endavant en la qualitat del servei.

El traspàs que es va pactar el 2009 ha resultat completament insuficient, ja que no va posar en mans de la Generalitat les palanques necessàries per incidir de veritat en el servei. La vella aspiració d'aconseguir un "traspàs integral" continua sent més vigent que mai, i ha d'incloure per força els actius, el material rodant, el personal i les infraestructures, és a dir, la part que correspon a Adif. Fins ara l'Estat s'ha negat a trossejar una empresa estatal, igual que Aena, però aquesta és una excusa de mal pagador que respon, un cop més, a la resistència de Madrid a cedir poder real a les autonomies. De què serveix tenir la potestat per decidir les freqüències dels trens si amb les vies que hi ha no tens cap marge per augmentar-les? Ara ja es pot dir amb totes les lletres que aquell va ser un traspàs trampa, i és aquest tipus de constatacions el que ha portat molta gent a pensar que negociar un nou Estatut amb Madrid, amb tot el desgast que va suposar, no va valdre la pena.

Esperem que de cara a la pròxima negociació dels pressupostos els partits catalans vagin amb la lliçó apresa. Davant la constatació que les promeses d'inversions s'acaben incomplint sovint, potser ha arribat l'hora de tornar a reclamar competències reals, sigui sobre Rodalies o sobre l'aeroport del Prat. I sí, cal començar a trencar el tabú que no es poden trossejar les empreses estatals, perquè si s'ha pogut trossejar una cosa tan complexa com el sistema de salut, evidentment que ha de ser possible amb una entitat gestora d'infraestructures. Per què no hi pot haver una Adif catalana?