El PP perjudica els seus ciutadans anant contra Catalunya
L'espectacle del Consell de Política Fiscal i Financera d'aquest dimecres, on la vicepresidenta i ministra d'Hisenda María Jesús Montero ha presentat als seus homòlegs autonòmics la proposta de nou sistema de finançament, no pot rebre un altre qualificatiu que el de lamentable. Mai un govern espanyol havia posat tants diners sobre la taula per transferir-lo a les CCAA. I tot i així, les comunitats del PP s'han afanyat a rebutjar el sistema amb l'únic argument que ha estat pactat amb Catalunya, i en concret amb ERC. L'anticatalanisme continua sent un motor tan important del vot conservador que el PP està disposat a arribar a l'extrem de renunciar a una quantitat molt important de diners només pel fet que els considera "tacats" per l'independentisme, i, d'aquesta manera, perjudicar els seus propis ciutadans.
L'argument que aquest nou sistema privilegia Catalunya és fal·laç. Com bé ha remarcat la vicepresidenta, la comunitat que rep més recursos en total és Andalusia, governada pel PP; la que veurà els seus ingressos per càpita més augmentats serà Múrcia, també governada pel PP, i la que es mantindrà com la que rep més recursos per càpita serà Cantàbria, també amb govern popular. Catalunya millorarà posicions, és cert, però el resultat no és un privilegi, sinó una correcció d'una situació manifestament injusta. El PP haurà d'explicar molt bé als seus territoris, especialment als mediterranis, com es pot renunciar a milers de milions d'euros que són tan necessaris per finançar serveis públics com la sanitat o l'educació.
Capítol a part mereix l'oposició del president de Castella-la Manxa, el socialista antisanchista Emiliano García Page, a un sistema que el beneficia clarament. El seu capteniment és similar al d'un altre socialista, l'aragonès Javier Lambán (mort l'agost passat), que va preferir renunciar a uns Jocs Olímpics d'Hivern només perquè els havia de compartir amb Catalunya. Tant l'actitud del PP com la d'aquests dos presumptes socialistes són un exemple clar del que no hauria de ser mai la política.
A dins de Catalunya, una de les darreres veus que s'ha pronunciat ha estat la de l'expresident de la Generalitat Artur Mas, que ha fet una crida a Junts a negociar millores en el sistema en lloc d'atrinxerar-se en el no a tot per insuficient. Si el model ha de caure, que no sigui per vots catalanistes, perquè no sabem quan hi haurà una nova finestra d'oportunitat. Votar a favor d'aquest o de qualsevol altre sistema no suposa, per descomptat, renunciar a res. Es pot continuar defensant el concert econòmic o uns criteris diferents per calcular els recursos (introduint-hi per exemple el cost de la vida), sense haver de renunciar a uns diners que clarament Catalunya necessita com l'aire que respira per donar resposta als problemes dels ciutadans. Quedar-se amb el model actual seria catastròfic per a la Generalitat, i més amb la perspectiva d'un futur govern de PP i Vox. De fet, tots els models, els negociats per CiU, el PSC o ERC, han suposat avenços, potser menors dels que s'esperaven, però avenços. I, sovint, no anar endavant, encara que sigui de forma modesta, no equival a quedar-se igual sinó a fer passos enrere.
