Pena mínima per a Alves
La sentència condemnatòria per un delicte d'agressió sexual contra Dani Alves no és una sorpresa. Havia anat quedant clar que tots els indicis i totes les proves apuntaven a la culpabilitat. I, en efecte, els magistrats han fet costat a la versió de la víctima i no s'han cregut el futbolista, que va dir que el sexe va ser consentit. Si de cas, la sorpresa pot tenir a veure amb la pena, que, malgrat la contundència amb què es dona credibilitat al fet delictiu, s'ha situat a la part més baixa possible: quatre anys i sis mesos de presó. A l'agressor li haurien pogut caure fins a dotze anys. L'Audiència de Barcelona també li imputa un delicte lleu de lesions, amb una pena d'uns 9.000 euros de multa, i reforça que l'agressió sexual va ser amb força física: els magistrats consideren clarament provat que l'exblaugrana va violar amb violència una dona de 23 anys en un lavabo d'un reservat de la discoteca Sutton de Barcelona la matinada del 31 de desembre del 2022.
Dit això, la sentència sembla que incorre en una contradicció quan, d'una banda, opina que el fet que l'acusat hagués aportat 150.000 euros abans del judici en concepte de reparació de danys a la víctima no hauria de ser considerat com un atenuant, ja que fer-ho així suposaria acceptar el factor diferencial del poder adquisitiu de l'acusat: "Els milionaris tindrien sempre assegurada una atenuació privilegiada". A la pràctica, en canvi, al final sí que pren en consideració aquest pagament en la decisió final, el qual, a més, es pren com a únic motiu atenuant. Com pot ser? Costa d'entendre un xoc argumental tan evident, el qual, sumat al fet que a Alves se li hagi aplicat la primera versió de la llei del només sí és sí, que és la que estava vigent en el seu moment (després es va apujar la pena mínima a sis anys), ha donat com a resultat els 4 anys i sis mesos. La pregunta que queda en l'aire és evident: ¿Hauria passat el mateix amb algú sense el seu poder adquisitiu?
El d'Alves s'ha convertit, per la seva condició de personatge popular, en un judici mediàtic que ha aixecat molta expectació i ha tensat el debat públic. Alguns, des d'un masclisme tronat, l'han volgut fer víctima de la seva fama, revictimitzant el que ara ha quedat clar que era l'autèntica i única víctima. Aquestes lectures distorsionades han quedat del tot desautoritzades amb la sentència. Però el fet que, malgrat la gravetat del delicte provat, el futbolista se n'hagi sortit amb una pena baixa, es vulgui o no comporta un perillós missatge implícit per al masclisme agressiu i violent.
Per descomptat, no es tracta de reclamar una sentència exemplaritzant, però sí de preguntar-nos si la pena és realment proporcional i coherent atesa la crua i precisa descripció dels fets provats, juntament amb les seqüeles físiques i psicològiques que ha patit la víctima –la denúncia li ha comportat un patiment afegit–. La realitat és que queda molt camí per recórrer a l'hora de desterrar de l'opinió pública qualsevol vel·leïtat condescendent cap a les agressions sexuals.
