El perill darrere del cas dels professors de l’1-O
La repressió a l’1-O ha tingut moltes víctimes, però algunes que no han patit ni la presó ni l'exili han passat més desapercebudes. Entre aquestes hi ha els nou professors de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca a qui es va assenyalar i acusar de vexar els fills de guàrdies civils els dies posteriors al referèndum. L’acusació no s’aguantava i el cas va quedar arxivat, però el seu nom continua tacat. Si se’ls busca a Google, apareixen les notícies sobre les acusacions en contra seva i una peça d’El Mundo –que va sortir a portada– on se’ls assenyalava amb nom i cognoms, l’assignatura que impartien i la fotografia de la seva cara. La causa judicial no va anar enlloc, però les acusacions públiques encara són a internet, accessibles a tothom amb un parell de clics a Google. Ara reclamen que s’esborri el rastre digital de la causa arxivada, que es repari el mal que se’ls ha fet i que es prepari un pla per protegir els professors de persecucions pel que diuen a l’aula.
La legislació europea preveu per a aquests casos el dret a l’oblit, que també es pot aplicar a Google, però aconseguir-ho no és ràpid ni automàtic i normalment s’ha d’analitzar cas per cas. El dret a l’oblit és, a vegades, controvertit, perquè pot col·lidir amb el dret a la informació, sobretot en el cas de personalitats públiques. Però aquí no hi hauria d’haver debat: aquests professors no són polítics en exercici, ni famosos, són docents assenyalats pel que van dir a l’aula quan feien la seva feina, després de la repressió violenta del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, i el sistema judicial no hi ha vist cap possible delicte.
El cas de l’assenyalament als professors de Sant Andreu de la Barca per l’1-O revela un debat i un perill reals. El debat és fins a quin punt els docents han de poder parlar de la realitat de fora de les aules, del que passa al món, lluny o a prop de casa. És evident que ho han de poder fer: la seva feina no és només abocar continguts útils al cervell dels alumnes, és educar-los, ajudar-los a formar-se un criteri propi, a llegir amb el seu punt de vista la realitat que els envolta. Això només es pot fer parlant-ne, això sí, sense imposar-los una opinió o una ideologia concreta. I el perill és que no ho puguin fer amb llibertat. Mestres i professors han de poder parlar del que passa, també de política, per posar-la sobre la taula. I ho han de poder fer sense por de ser represaliats pel que diuen o per les seves creences personals.
Els docents no són autòmats transmissors de coneixements, són persones, i això és, o hauria de ser, un dels seus principals valors. Perquè també ajuden els més joves a acabar de fer-se persones. I això vol dir que poden i han de pensar de maneres diferents sobre diferents qüestions, i que això s’ha d’aprofitar per portar debats a l’aula, sempre que puguin ajudar a fer créixer l’esperit crític entre els més petits. L’alternativa és un ensenyament acrític, perdre l’oportunitat de fer créixer millor els futurs ciutadans.