La perillosa fatiga que pot fer capgirar la guerra a Ucraïna
La guerra d'Ucraïna ha entrat en aquell punt perillós en què l'opinió pública europea i estatunidenca, que és l'única a qui realment preocupava el conflicte, ja no hi para gairebé atenció i una mica tant se li'n dona el que hi passi perquè ja ho dona tot per descomptat. Els efectes econòmics ja s'han assumit, el flux de refugiats s'ha calmat, les imatges de bombardejos i morts tenen ara un altre escenari més cruent a Gaza, i l'estancament militar al camp de batalla no fa pensar que hi pugui haver canvis significatius els pròxims mesos. O anys. Comença a calar la idea, impulsada sens dubte per grups de pressió, que s'ha de pactar abans que hi hagi l'opció que acabi guanyant Rússia.
Molts analistes consideren que la guerra llarga i estancada afavoreix més Rússia. Primer perquè té molta més població i, per tant, més "carn de canó" que pot enviar a morir al front. Des de l'inici, Vladímir Putin, que ja ha anunciat que es torna a presentar a les presidencials del març vinent, ha establert un ferri control intern per evitar i tapar qualsevol crítica a les seves polítiques bel·licistes. L'oposició russa és a la presó, amagada o a l'exili o és una comparsa del règim, fins al punt que les seves possibilitats en unes eleccions són una entelèquia.
A Ucraïna, en canvi, tot i que no se sap ben bé quants soldats han mort al front i quants estan mobilitzats ara, es comença a notar el cansament de la guerra, tant dintre l'exèrcit com també entre els polítics. Volodímir Zelenski comença a perdre el suport unànime que tenia i ja hi ha veus crítiques sobre el seu lideratge que reclamen eleccions. La inestabilitat interna en moments de crisi com aquest és un perill afegit que no es pot minimitzar.
El problema principal de Zelenski, però, li ve de fora. Els Estats Units no estan aconseguint desbloquejar els últims paquets d'ajudes a la guerra, i els republicans, que esperen Trump, bloquegen el que consideren una despesa excessiva. A la Unió Europea, més enllà dels països clarament russòfons com ara Eslovàquia o Hongria, hi ha un corrent de fons que vol posar fi de seguida al conflicte, i per això pressiona perquè hi hagi un acord de mínims. És a dir, que Ucraïna accepti perdre gairebé tots els territoris que ja ha conquerit Rússia a canvi de facilitar-li l'entrada a la Unió Europea i l'OTAN, cosa que tampoc està gaire assegurada. Està clar que en un moment o altre hi haurà d'haver una negociació, però Europa no es pot permetre que Ucraïna ho hagi de fer sola, mostrant públicament la seva debilitat i aïllament, i pressionada pels que fins ara han estat els seus aliats. Estratègicament, la derrota seria no només ucraïnesa, sinó també europea.
