El problema de la manca de jutges catalans
BarcelonaNo és cap secret que a Catalunya no hi ha la tradició de fer oposicions a cossos de l'Estat que hi ha en altres territoris, i això provoca que hi hagi una infrarepresentació catalana en col·lectius que acaben sent tan determinants com els jutges o els advocats de l'estat. Així, dels 188 jutges que formen part de l'última promoció sortida de l'Escola Judicial de Barcelona, només 11 són catalans. Això fa que Catalunya sigui també el lloc on hi ha cada any més places vacants (80 de 195 l'últim any), que normalment són ocupades pels darrers de la promoció, ja que els millors solen triar destins a prop de casa. L'excepció va ser el 2018, quan la primera de la promoció va ser la catalana Marta Nadal, que va triar el jutjat de Mollet.
Al final molts dels jutges que comencen la seva carrera aquí acabaran demanant el trasllat, i això provoca que a Catalunya hi hagi una situació especialment precària en l'administració de justícia, amb molts jutjats vacants i una rotació molt elevada. Com a efecte col·lateral també es pot ressenyar l'ínfim ús del català a la justícia, un dels àmbits que han resultat més impermeables a la normalització.
Evidentment hi ha molts factors que contribueixen a aquest fet. En primer lloc, la forta tradició empresarial i emprenedora fa que a Catalunya es prefereixi el sector privat al públic. I en segon lloc, i no per això menys important, el fet que a Catalunya l'Estat sempre s'ha vist com un ens aliè, quan no directament hostil. El resultat és una manca d'aquests perfils que són clau per al funcionament de tota societat. De la mateixa manera que als anys 60 es va popularitzar la consigna Volem bisbes catalans, potser ara caldria entonar un Volem jutges catalans que acostés l'exercici de la justícia a la societat catalana. No cal dir que hi ha jutges d'altres parts de l'Estat que són absolutament respectuosos amb la llengua i la realitat catalana. Aquí no es tracta tant d'orígens com de sensibilitat, ja que d'exemples de jutges catalans calamitosos també en trobaríem.
En els últims anys s'ha vist el problema que ha suposat la judicialització del Procés i l'abisme que s'obria entre la visió de la judicatura i la d'una majoria social catalana. Com a curiositat podem ressaltar que cap dels 7 membres de sala penal del Tribunal Suprem que van jutjar els líders del Procés era català. I que un dels dos únics magistrats del Tribunal Constitucional que s'han atrevit a qüestionar les condemnes és el barceloní Juan Antonio Xiol. També es recorda el vot particular especialment crític amb la sentència de l'Estatut del TC que va firmar l'únic membre català d'aquell tribunal, el jurista barceloní Eugeni Gay. En aquell vot particular, Gay, que està lluny de ser un independentista irredent, simplement considerava "lògica" la definició de Catalunya com a nació, cosa que li va valer fortes crítiques del bloc conservador.
En definitiva, si alguna cosa s'ha comprovat en els últims anys és que fora bo que hi hagués més jutges catalans, més magistrats que compensessin la visió nacionalista i centralista que impera en la magistratura espanyola. I la Generalitat hauria de pensar en estratègies per afavorir que entre els juristes catalans hi hagués més vocacions de jutge.
