03/11/2022

Queipo de Llano i l'Espanya de Vox

El cos del general Gonzalo Queipo de Llano (1875-1951), un dels militars franquistes més sanguinaris, al qual s'atribueix la mort de 45.000 persones, entre elles, segons l'hispanista Ian Gibson, l'assassinat del poeta Federico García Lorca, va ser retirat dijous a la matinada de la basílica de la Macarena de Sevilla en compliment de la nova llei de la memòria històrica, que estableix que "les restes mortals de dirigents del cop militar del 1936 no podran ser ni quedar inhumades en un lloc preeminent d'accés públic, diferent d'un cementiri, que pugui afavorir la realització d'actes públics d'exaltació, enaltiment o commemoració de les violacions de drets humans comeses durant la guerra o la dictadura". Aquest gest oficial de desgreuge a les víctimes de la dictadura arriba més de 85 anys després de la sublevació colpista –val més tard que mai– i es produeix, però, en una Espanya on la tercera força parlamentària és el partit d'ultradreta Vox, la formació d'Abascal, que, en el seu últim gran acte públic, va fer sonar impunement la cançó Volveremos al 36, una descarada vindicació del cop d'estat.

Són les dues Espanyes de sempre. D'una banda, el trasllat de les restes mortals de Queipo de Llano, promogut pel govern de coalició d'esquerres amb el suport de minories catalanes i basques, i de l'altra, la sorollosa existència de Vox, que fa temps que contamina el discurs de la dreta. Passen les dècades, canvien les circumstàncies, les persones i les sigles, però persisteix la cara fosca de la intolerància. Queipo de Llano hauria de ser un nom proscrit, un referent vergonyós. En lloc d'això, la retirada del seu cos de l'església sevillana on era des de la seva mort s'ha hagut de fer de matinada, amb familiars cridant "Visca Queipo!" i amb una única i solitària veu de protesta com a contrapunt, la de la presidenta de l'associació memorialista Nuestra Memoria, Paqui Maqueda.

Cargando
No hay anuncios

La llei de la memòria històrica ha quedat novament curta. Promourà la investigació de crims, però no necessàriament l’enjudiciament dels seus responsables i el seu càstig penal. I ja es veurà fins a quin punt s'obren investigacions, ja que els arguments per no fer-ho segueixen vigents a la legislació: l'absència dels crims contra la humanitat al Codi Penal espanyol quan els fets es van cometre, la prescripció dels crims i la llei d’amnistia del 1977, que va servir per amnistiar alguns opositors però sobretot per deixar impunes milers de franquistes conspicus. Els crims de Queipo de Llano haurien de ser investigats i jutjats. Existeix encara, a més, la Fundación Pro-Infancia Queipo de Llano, igual com hi ha la Fundación Yagüe, la Blas Piñar, la Serrano Suñer i, naturalment, la Fundación Francisco Franco. I no està gens clar que la nova llei pugui suprimir-les. Tots aquests personatges van ser protagonistes del que Paul Preston ha titllat d'"Holocaust espanyol", una realitat que la ultradreta nega i blanqueja cada dia. El franquisme continua projectant una insidiosa i allargada ombra sobre la realitat política espanyola.