El reconeixement de Trump al Pròxim Orient
Trump ha proclamat la fi de la guerra i ha anunciat una nova era al Pròxim Orient, "una era d'harmonia". Com sempre, en el president estatunidenc tot sona superlatiu i triomfal. Sens dubte, és molt rellevant que s'hagin acabat els dos anys d'infern a Gaza i hagin tornat els últims ostatges israelians, intercanviats per presos palestins. L'alto el foc, esclar, és un alleujament per a tothom. Però és molt d'hora, i sona naïf i ridícul, l'anunci d'un nou món feliç. L'egolatria trumpista no és creïble ni pot amagar la dura i inestable realitat. L'intent israelià de neteja ètnica palestina ha estat tant esfereïdor com inacabat: enmig de les runes, els gazatins han tornat a les seves cases destruïdes.
Hi ha més peròs. A l'acord d'alto el foc s'hi ha arribat després d'un genocidi atroç, una vergonya inhumana de la qual el mateix Trump ha estat avalador necessari, menyspreant l'ONU i qualsevol autèntica diplomàcia multilateral. Des de la distància i en el suport logístic, Trump ha fet més de senyor de la guerra proisraelià que de mediador per la pau. Amb el resultat que a Gaza milers d'innocents, molts dels quals infants, han mort sota les bombes, o de fam, sense gairebé assistència mèdica. El que s'ha viscut no es pot ni s'ha d'esborrar amb cap obscena promesa d'una Riviera de luxe ni amb cap reconstrucció frívola i desmemoriada: els milions de palestins de la Franja que han sobreviscut a l'horror no oblidaran l'infern pel qual han passat. Quin futur els espera? Hi ha realment cap pla de pau consistent sobre la taula? Per consolidar aquesta pau estantissa, està tot per fer.
Des de la supèrbia i la força econòmica i militar, després de permetre a un desfermat Benjamin Netanyahu literalment anorrear Gaza, Trump, que de passada ha tornat a demanar el perdó judicial per als casos de corrupció del primer ministre israelià, s'ha presentat com a artífex omnipotent del final del conflicte. S'ha donat un bany d'elogis al Parlament israelià –la Knesset– i ni s'ha plantejat trepitjar l'escenari de la massacre. Tot seguit, s'ha envoltat a Egipte de líders europeus i àrabs per segellar un futur pacífic a la zona. Un futur sobre el qual planen molts dubtes.
Més que un acord per posar fi a la guerra, tot plegat ha semblat un acte d'autoglorificació del líder grandiloqüent que, després de quedar-se sense el Nobel de la pau, necessitava com a compensació un nou triomf personal. Ell mateix se l'ha regalat: ha definit aquest dilluns com "la fi de l’edat del terror i de la mort" i "l’inici d’una era d’harmonia". Per descomptat, ni el més mínim bri d'autocrítica pel desastre humanitari d'una població i un territori destruïts a sang i foc, ni tampoc d'un Estat d'Israel que, de la seva condició de víctima històrica, ha passat sense solució de continuïtat a la de botxí.
Costarà molt cosir les ferides a la regió. Res no indica que hagi de començar una pau duradora. Res no pressuposa que hi haurà humilitat i compassió en els guanyadors ni tampoc que no es covi, latent i soterrat, l'esperit de revenja en els perdedors. El més difícil comença ara. Però Trump se'n va satisfet: se li ha rendit acatament. Ha tingut el seu reconeixement.