El turisme que voldríem i el que tenim i tindrem
Amb el tema turisme costa que s'acabi de parlar clar. La realitat és la que és. El turisme representa prop del 15% de l'economia catalana i fins a un 12% de l'ocupació. I aquestes xifres, com sol passar en aquest sector, no inclouen tot el conjunt d'empreses i treballadors que de manera indirecta també en depenen, cosa que possiblement faria que el pes del sector fos encara més gran. Segons dades de l'Eurostat, Catalunya és la tercera regió de la UE amb més pernoctacions de turistes. Entre gener i desembre del 2023, l'últim any amb dades fiables, va tenir 85,6 milions de pernoctacions contractades, tant de turistes espanyols com internacionals i amb establiments de tot tipus, des d'hotels fins a pisos turístics. És a dir, estem parlant de xifres oficials que no inclouen el mercat clandestí d'allotjaments, que també existeix. És una xifra important, bastant semblant a la que té la Croàcia Adriàtica, una destinació cada cop més popular i que va rebre més de 87,3 milions de pernoctacions, i que encara està bastant per sota de la de les Canàries, que va ser la líder indiscutible, amb 95,5 milions.
Aquests dos darrers casos són específics perquè es tracta de zones on la principal indústria és precisament el turisme, que a les Canàries a més no té estacionalitat gràcies a un clima que li permet tenir els establiments oberts tot l'any. A Catalunya, en canvi, el turisme no es considera la principal indústria i l'economia està més diversificada. Tanmateix, és un dels sectors que més creixen i el seu impacte és contundent pel que fa a com afecta els ciutadans residents en aspectes com ara l'habitatge, la qualitat dels serveis, els transports i l'ocupació de l'espai públic. L'escriptor Marco d'Eramo, en l'entrevista que podeu trobar a Cultura, ho diu ben clar: "El problema d'una ciutat no és que hi vinguin turistes, sinó que la ciutat visqui del turisme" perquè –afegeix l'autor d'El selfie del mundo– això vol dir que no trigarà a morir com a ciutat habitable pels seus veïns.
Les xifres també són clares quan mostren com algunes de les poblacions costaneres turístiques, com ara Lloret de Mar o Castelló d'Empúries, són, també, les més pobres de Catalunya perquè el tipus d'ocupació, estacional i amb sous baixos, no crea riquesa. I, també, com ha mostrat el darrer padró municipal, a Barcelona la població jove amb fills està emigrant en massa perquè no troba ni habitatge ni un espai públic adequat per a les famílies. I és que la gestió del turisme, tant el de costa com l'urbà, no és fàcil. Les crides a fer-lo més sostenible, a controlar-lo, a buscar un turisme "de qualitat" són necessàries i benintencionades, però difícilment efectives.
El turisme que tenim és el que hi ha per molt que ens fem il·lusions del que ens agradaria tenir. La maquinària turística tendeix a funcionar a l’engròs i és molt sensible a qualsevol variació de seguretat o oferta, cosa que dona molt poder als grans operadors del sector i en fa més difícil la gestió. Ens podem alegrar, doncs, de les bones xifres de pernoctacions que hem tingut, però cal estar atents a tot el que cal millorar per aconseguir que l’experiència del visitant millori i, al mateix temps, que hi hagi un retorn clar i evident al conjunt de la ciutadania.