Què mirava a la tele... Carles Puigdemont

El president a l’exili, de petit, mirava poc la tele: estava internat al santuari de Santa Maria del Collell, que, després de la guerra i fins al 1998, es va convertir en escola. I allà, de televisió, més aviat poca. Mentre els nanos de la seva generació es miraven arrepapats al sofà de casa el Curro Jiménez, ell vivia envoltat de capellans estrictes.

Entre els seus records televisius, Puigdemont destaca La vida en un xip, el programa de Joaquim Maria Puyal que anava precedit de La Granja, una petita ficció que generava un tema de debat. “¿Una bufetada a temps educa?” o “¿Els àrbitres afavoreixen el Madrid?” eren alguns dels temes que es van discutir. És temptador imaginar quines serien ara les polèmiques que es tractarien i com es representaria la fractura social al bar d’en Joan i la Carme.

És significatiu que Puigdemont hagi triat Sí, primer ministre, una seqüela del Sí, ministre de la BBC que TV3 va estrenar el 1984. Una comèdia que parodiava la rebotiga del poder britànic. Jim Hacker era, inicialment, el ministre d’Afers Administratius, amb desitjos de tirar endavant reformes, però topava amb l’immobilisme del funcionariat. Després es convertia en primer ministre. Sir Humphrey era el secretari permanent que remenava les cireres perquè les coses no canviessin.

En un futur llunyà, en una Catalunya que encara no sabem com serà, quan hàgim paït tot el que està passant ara, TV3 (si encara existeix) haurà de fer una comèdia política que retrati aquesta etapa. Les peripècies d’una nació sense estat que aspira a la república. Puigdemont podrà fer d’assessor dels guionistes. Segur que facilitarà bones trames que ens semblaran impossibles de creure.