“No és elmateix anestesiar un infant angoixat que fer-ho mentre somriu”

Aquest diumenge se celebra Un dia de nassos. ¿És l’únic dia de l’any que els Pallapupas sortiu al carrer?

Sí, és l’únic dia que sortim de l’hospital per participar en aquestes activitats solidàries amb els infants i les famílies. La resta de dies els Pallapupas “viuen” als centres sanitaris. Són “metges” esbojarrats.

¿Sempre sou ben rebuts a les habitacions dels hospitals?

En el 99% dels casos, sí. Abans d’actuar el personal sanitari ens informa de qui és el pacient, de com es troba i de com està la família. A partir d’aquí, un dels nostres valors principals és el respecte. Si quan traiem el cap per la porta veiem somriures i un infant que ens crida, entrem fent broma, però si l’habitació està fosca i hi ha silenci, entrem a poc a poc, amb prudència, primer establim complicitat amb els pares i, si l’infant mostra curiositat, comencem el joc. De vegades ens quedema la porta de l’habitació però des d’allà es poden fer miracles.

I un exemple demiracle seria...

Un nadó de nou mesos que porta dos dies ingressat sense parar de plorar. La infermera et diu que no hi ha manera que es calmi, que es treu la via intravenosa i t’adones que els pares estan molt neguitosos. Si quan entres a l’habitació aconsegueixes encuriosir-lo i distreure’l, ja és un gran pas. Després de visitar tres habitacions, tornes a dir-li hola i li fas un somriure; passes per cinc habitacions més i tornes a veure com està... I si al final del dia la mare et fa un somriure i un senyal d’ok amb la mà, la satisfacció és inexplicable.

¿I amb el personal de l’hospital també hi establiu complicitat?

És bàsic. En primer lloc perquè ens informen de l’estat dels pacients i són ells els que ens indiquen quin és el millor moment per intervenir. La nostra tasca és facilitar-los la feina i assistir els infants en els moments més traumàtics. Som un projecte assistencial i no només d’entreteniment i, per tant, el nostre objectiu no és només fer riure sinó aconseguir que els nens i les nenes estiguin més contents i relaxats mentre els fan cures o abans d’entrar a quiròfan. Tant per als pacients comper als pares i el personal mèdic, no és el mateix anestesiar un infant angoixat que fer-ho mentre somriu.

Són moments durs. No tothom deu poder ser pallapupas.

Calen dos anys d’experiència com a pallasso professional i passar un càsting. Després els actors passen per una formació mèdica i psicològica extensa. Com a pallasso d’hospital has de ser conscient que elmés important és l’infant i no tu. És una professió de servei i, per tant, no pots esperar un aplaudiment en acabar.De vegades h iés, però no és l’objectiu. Considero que és una nova professió i la majoria d’actors treballen amb nosaltres durant molt temps. Això és important perquè s’és millor pallapupas al cap de 6 mesos, d’un any o de tres anys de treballar en un hospital.

Teniu guió o gags preparats?

Tot és improvisat i per això és tan important tenir informació prèvia. No és el mateix un infant que ja ha ingressat moltes vegades en un hospital que un que hi sigui per primera vegada. S’ha de tenir en compte l’estat de la malaltia i la situació familiar o cultural. A partir d’aquesta informació, has d’estar amb tots els sentits ben oberts per entendre el que l’infant necessita.

I visiteu nens i nenes de totes les edats?

Sí, i gent gran, també. Per tant, també ens hi hem d’adaptar i s’ha d’anar amb molt de tacte. No anem maquillats, no som gens estridents i ens apropem fins on ells ens deixen.

A banda de ser la fundadora idirectora de l’organització, ¿també fas de pallassa?

Ho vaig fer durant sis anys, però a la vida has de ser humil per entendre on has de ser en cada moment i ara sóc més útil com a directora. Tinc uns successors fantàstics.

I per què vas decidir ser pallassa d’hospital?

Treballava a Mallorca en una companyia de carrer i un amic em va dir que em presentés a un càsting de pallassos d’hospital. Em van agafar i quan vaig veure la feina que feien, em vaig emocionar i vaig pensar que aquella era la utilitat que jo volia donar al teatre. A partir d’aquí,vam decidir fundar Pallapupas a Catalunya.