L’acolliment familiar, un gest solidari i compromès

La Generalitat de Catalunya s’ha marcat com a objectiu prioritari augmentar el nombre de famílies acollidores, és a dir, persones que es volen fer càrrec d’un infant mentre la família biològica no pot tenir-ne cura.

L’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció ha engegat aquest projecte conjuntament amb la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència i la Direcció General de Famílies amb l’objectiu d’aconseguir que no hi hagi cap infant de 0 a 6 anys que visqui en un centre d’acollida o residencial.

Actualment, un centenar de nens de menys de 6 anys estan vivint en centres de la Generalitat a l’espera que una família els pugui acollir. Aquests infants són grups de germans o nens amb algun tipus de dificultat en el seu comportament o amb diversitat funcional.

Per poder reduir aquesta xifra i amb l’objectiu de garantir el drets dels infants de viure en família, el govern de la Generalitat està dissenyant un pla estratègic per aconseguir més famílies d’acollida. Aquest pla contindrà mesures de suport econòmic, tècnic i administratiu a les famílies acollidores i una campanya intensiva i sectorialitzada de promoció de l’acolliment i de cerca de famílies.

De la mateixa manera, l’11 de juny passat, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, de la mà de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció, va organitzar la jornada “Fem gran l’acolliment”, punt de trobada entre famílies i professionals per promoure, conjuntament, el debat sobre el model d’acolliment dels pròxims anys a Catalunya.

Les entitats, imprescindibles en el procés d'acolliment

Qui s’encarrega de promocionar l’acolliment, ajudar en la integració de l’infant a la família d’acollida i fer-ne el seguiment són les institucions col·laboradores d’integració familiar, entitats sense ànim de lucre o ens locals a qui l’administració ha externalitzat el servei. Aquestes entitats són, doncs, una peça imprescindible en el procés d’acolliment.

Qui pot acollir un infant o adolescent?

Les persones que volen acollir un infant o un jove han de disposar de temps, col·laborar amb els professionals que fan l’acompanyament durant l’acolliment i acceptar i respectar la història de l’infant i el règim de visites amb la família biològica. Per fer l’acolliment, tots els membres de la família, incloent-hi els fills i filles, si n’hi ha, han d’estar-hi d’acord.

Quines famílies són més necessàries?

Actualment, hi ha 612 famílies acollidores a Catalunya, que acullen 1017 nens i nenes, però no n’hi ha prou. Per això, l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció fa una crida a totes les famílies que puguin fer aquest gest solidari i compromès. Per tal d’aconseguir la fita que cap infant de menys de 6 anys estigui en un centre, calen especialment famílies que puguin destinar als infants una gran dedicació i que tinguin flexibilitat en els seus horaris. També són necessàries famílies que es puguin constituir en Unitat Convivencial d’Acció Educativa (UCAE). Per constituir aquestes unitats, cal que les persones que volen realitzar l’acolliment tinguin titulació, formació i experiència en l’àmbit de la infància i l’adolescència per tal de poder atendre infants i adolescents amb necessitats educatives especials, malalties cròniques o trastorns de conducta i grups de germans.

Qui són aquests nens i nenes?

Els infants que esperen una família d’acollida són nens i nenes que, per diferents motius, no poden estar amb la seva família durant un temps. És llavors quan la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència se’n fa càrrec i n’assumeix la tutela fins que la família biològica de l’infant resol els problemes que li impedeixen ocupar-se’n. Durant aquest temps, els infants tutelats poden viure en un centre, amb la família extensa o en una família acollidora. La DGAIA i l’ICAA han decidit apostar per l’acolliment familiar davant de l’acolliment en centres per garantir el dret dels infants a viure en família.

Quins passos cal seguir per ser família acollidora?

1. Presentar la sol·licitud d’acolliment i els documents requerits a una de les seus territorials de l’ICAA o a una Institució Col·laboradora d’Integració Familiar.

2. Inici del procés de formació i valoració: inclou mínim 2 entrevistes individuals i 1 entrevista al domicili.

3. Elaboració de l’informe psicosocial: descriu les característiques de la família, el tipus d’acolliment més idoni i determina el perfil de l’infant susceptible de ser acollit.

4. Cerca de la família més idònia per a l’infant.

5. Pla d’acoblament: procés d’acostament progressiu entre l’infant i la família acollidora.

Una família acollidora. Antonio i Sandra

L’Antonio i la Sandra tenen quatre fills i, des de fa cinc anys, tenen acollits dos germans en acolliment familiar simple. Quan van decidir acollir un infant, després de veure diverses famílies amigues que havien fet aquest gest, tenien clar que no era per satisfer les seves necessitats. “No recomanaria a algú acollir si el que pensa és que omple un buit seu; jo recomanaria acollir per satisfer una necessitat de l’altre, ajudar-lo i fer un camí tu a la vida. Des d’aquesta perspectiva, les dificultats es viuen diferent. No només el nen és acollit sinó que tu també estàs convidat a fer un camí educatiu amb ell”, assegura l’Antonio. Per a la Sandra “acollir sempre és un camí maco si s’està disposat a viure’l”.

Tots dos han tingut sempre clar que l’acollida no és una adopció i que existeix la possibilitat que els infants tornin amb la seva família biològica. “No ens va fer mai por”. “Has de tenir clar que acceptes la família biològica del nen, que forma i formarà part de la seva vida”, explica la Sandra. Ells veuen el seu pare biològic des de fa dos anys, actualment tenen visites un cop al mes durant una hora i mitja. “Nosaltres intentem facilitar al màxim la relació amb el seu pare biològic, participa en els grans esdeveniments de la família, la comunió, el festival de l’escola, un concert de guitarra... Als nens els va bé veure’l i es normalitza la situació”.

Per realitzar un acolliment familiar cal que tots els membres de la família hi estiguin d’acord, inclosos els fills biològics, que en aquest cas, explica l’Antonio, van tenir un paper clau: “Els nostres fills van ajudar molt en l’adaptació dels dos petits, són els seus germans grans i han ajudat a transmetre’ls la naturalitat de la família, a normalitzar la situació”.

L'experiència de ser acollit. Lola Sinisterra

La Lola ara té 27 anys. Quan tenia 11 anys va anar a viure amb una família amb un acolliment simple que es va convertir en un acolliment de llarga durada. Hi va anar amb el seu germà mitjà de 13 anys, mentre que el seu germà gran, de 17 anys, va anar a un pis tutelat. Abans, havien estat tots tres en un centre 9 anys.

Per a la Lola, el fet de viure en família acollidora ha estat clau en el seu desenvolupament. “La família em va aportar una normalització, estabilitat, referents, caliu. Més enllà d’aspectes materials, com tenir una habitació per tu sola, cosa que no havia tingut mai”. Actualment, la Lola segueix mantenint-hi un vincle, per ella la tasca de la família acollidora en l’infant és clara: “Ha d’ajudar a buidar la motxilla que portem plena de pedres”.

Tot i això, la Lola sempre va tenir un vincle molt fort amb la seva mare biològica. “La visitava cada 15 dies a DGAIA i, malgrat que no havia creat mai expectatives de poder tornar amb ella, sempre la tenia molt present”. I amb els seus germans: “El meu germà va ser el vincle que no es va trencar mai; no deixes de sentir a parlar d’abandonaments, però amb ell mai ens van separar. Per mi era ell el meu referent paternal, quan he buscat consol ha estat en el meu germà”.

Quan va fer 18 anys, la Lola va voler continuar lligada al que per a ella era el seu món. “Hi ha qui ho rebutja, però jo tenia un record feliç de la meva vida al centre i vaig estudiar integració social alhora que treballava per a la Fundació Concepció Juvanteny, he estat nou anys treballant en un centre”.