Temps de canvis, també en el món de l’energia

L’any 1952 entrava en vigor la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, que va ser l’embrió de l’actual Unió Europea. El nom no deixava dubtes del recurs energètic que calia preservar a preus competitius i amb garantia d’abastiment: el carbó. Fa menys de mig any 195 estats van aprovar a París la necessitat d’arribar l’any 2050, 100 anys després, a un món descarbonitzat (és a dir, de carboni zero).

Aquest gir respon a la necessitat de fer front al canvi climàtic, la principal amenaça per al medi ambient i per a la salut humana. L’actual model energètic genera el 93% de les emissions de CO2 i prop del 75% de les emissions de gasos amb efecte hivernacle. Per tant, hem d’assumir un canvi radical i disruptiu de model energètic, i això implicarà trencar amb axiomes que avui ens semblen inqüestionables.

Resistències de l’’statu quo’

La transició cap a un nou model energètic, de fet, ja ha començat, i en són una bona mostra les resistències i tensions que sorgeixen a mesura que s’intenta preservar l’ statu quo vigent. En l’àmbit del carbó, mentre la Comissió Europea ha exigit a l’estat espanyol el tancament de totes les mines de carbó l’any 2018 sota l’amenaça de retornar tots els ajuts rebuts per aquest concepte, el govern de Madrid ha destinat enguany un subsidi de 25,3 milions d’euros a la mineria del carbó, brandant la defensa dels llocs de treball com a argument.

L’energia nuclear també és al centre del debat. Les centrals espanyoles arriben a la fi de les seves autoritzacions administratives i, més enllà de la discussió sobre si la seva vida útil coincideix amb la prevista burocràticament, s’acosta el moment de prendre decisions. De moment, el debat s’ha limitat a amenaçar els ciutadans amb un hipotètic increment dels preus de l’electricitat.

I també s’acosten canvis pel que fa al petroli. El transport és el primer sector demandant d’energia a Catalunya, amb un 40% del total del consum energètic del país, i és totalment captiu del petroli: un 98% dels recursos que s’utilitzen en la mobilitat són derivats petrolífers.

Ara comencem a tenir elements per canviar aquesta dinàmica. La mobilitat elèctrica torna a demanar pas, i aquesta vegada sembla que ha superat els esculls tecnològics que la van frenar els anys 90. La millora en la capacitat d’emmagatzematge, gràcies a les bateries de ió-liti, ha permès doblar l’autonomia mitjana dels vehicles elèctrics fins als 250 quilòmetres en menys de 5 anys.

A més, tenim un factor nou que serà el catalitzador d’aquest canvi. La societat cada cop és més conscient de la necessitat de millorar la qualitat de l’aire en les grans aglomeracions urbanes. Els episodis puntuals de contaminació atmosfèrica i la superació persistent dels límits permesos d’òxid de nitrogen generen cada cop més inquietud i alarma. El cas Volkswagen, i el reconeixement generalitzat per part de les companyies automobilístiques de les diferències entre les emissions reals dels seus motors tèrmics i les emissions homologades, han consolidat aquesta consciència.

Davant d’aquests inequívocs símptomes de canvi, ressorgeixen arguments dissuasius. Un és el baix preu del petroli, que és una barrera que dificulta la innovació tecnològica i desincentiva les alternatives al brut. I un altre són les crítiques al mix elèctric com a factor desqualificador de la mobilitat elèctrica. S’obvia, però, que a l’estat espanyol un 40% de la generació elèctrica ha provingut de fonts renovables en els darrers 4 anys.

Bases per a un nou model energètic

Precisament, les energies renovables seran al centre d’aquesta transició energètica. El seu creixement ha estat exponencial arreu del món, gràcies a les millores tecnològiques, i queden lluny els riscos tècnics derivats del seu accés massiu a la xarxa. Ara toca, però, buscar mecanismes per fer-les viables econòmicament, i més en un context de subvencions al carbó o de preus baixos del gas natural.

Tots aquests factors ens empenyen cap a un nou model energètic que tindrà com a tret distintiu la seva democratització. L’actual model centralitzat, que dóna peu a un oligopoli energètic, donarà pas a un model cada cop més distribuït gràcies a instal·lacions d’energies renovables per a l’autoconsum. Així, l’autoconsum i la mobilitat elèctrica, gràcies als avenços tecnològics en l’emmagatzematge de l’energia i a les xarxes bidireccionals, seran dos elements que possibilitaran el creixement necessari de les renovables, ja que permetran que siguin gestionables i competitives.

Aquest nou model es completarà amb una nova mirada cap a l’estalvi i l’eficiència energètica, que ja s’apunta a les directives de la Unió Europea. A partir de l’any 2020 els edificis nous hauran de ser de consum gairebé zero. Això vol dir que hauran de minimitzar la seva demanda energètica, i cobrir-la amb energies renovables, possibilitant que els mateixos edificis siguin generadors nets.

I a partir d’aquí avançarem cap a la integració de totes les opcions: edificis amb centrals de renovables, xarxes intel·ligents per abocar els excedents a la xarxa, capacitat perquè els vehicles ens donin l’energia de les seves bateries en moments de demanda o consumeixin els excedents...

Des de l’Institut Català d’Energia som conscients que caldrà un ampli compromís polític per tirar endavant la transició cap a aquest nou model energètic més sostenible i social, i per vèncer les resistències d’un sistema obsolet que es resisteix a canviar. Catalunya té una gran ocasió per demostrar el seu compromís amb la sostenibilitat; si ho fa, no hi ha dubte que el millor encara ha d’arribar.