L'espai com a repte musical, a debat a Sala d'Assaig

Hi ha un lloc ideal per a la música? A Sala d'Assaig, Juan de la Rubia, músic, organista titular de la Basílica de la Sagrada Família, i Benedetta Tagliabue, arquitecta, autora d'auditoris i sales de concerts, entre altres, parlen de com les parets creen espais que ens permeten escoltar música. L'obra de Johann Sebastian Bach, Passacaglia i fuga en do menor 582, una obra catedralícia per a orgue, acompanya el debat del videpòdcast del Palau de la Música Catalana: Un lloc ideal per a la música.

El Palau, joia arquitectònica i casa de la música per excel·lència, és el punt de partida de la conversa. Quina música evoca? Per a Benedetta Tagliabue "és més la música de l'arquitectura que una peça específica que hagi sentit aquí, encara que realment moltes vegades escoltant la música entres en un estat de beatitud que t'acompanya, però sempre amb la bellesa que t'envolta. Aquesta és la gran diferència del Palau". Inevitablement, les parets del Palau t'embolcallen i això "fa que la música canviï també i, segurament, la sentim d'una altra manera, perquè al cap i a la fi tot es barreja", diu Juan de la Rubia, que descriu el Palau com una sala de música única al món.

El Palau de la Música va ser construït com a seu per a l’Orfeó Català, ara fa més de cent anys. Lluís Domènech i Montaner hi va posar tots els seus coneixements arquitectònics, seguint el corrent modernista, i tenint en compte tota la complexitat acústica. Benedetta Tagliabue parla d'aquesta dificultat des de la pròpia experiència. "A la Xina estem dissenyant un auditori i un conservatori complet, amb tres sales de concerts: una per a òpera, una altra per a concerts i la tercera per a música més contemporània, i tot el tema acústic és molt complicat, quasi una qüestió misteriosa".

Juan de la Rubia ho corrobora des del punt de vista de l'organista. "És una qüestió superimportant, perquè, en el cas dels orgues, aquests no només estan als auditoris, de fet on sobretot n'hi ha és a les esglésies, a les catedrals amb acústiques que probablement no van ser pensades principalment per fer música". Com a la Sagrada Família, on l'acústica és tan reverberant. El repte, doncs, és també l'instrument i per als músics, el propi confort acústic.

Música i arquitectura, dues disciplines germanes

El Palau és, per a Tagliabue, un edifici "absolutament únic i meravellós". El mateix pensa Juan de la Rubia des de la perspectiva acústica, tot i reconèixer-ne algunes excepcions. Tenint en compte que "cada música té la seva pròpia acústica", l’organista assegura que l’intèrpret s’ha d’adaptar sempre a les condicions de la sala. "Cal ser camaleònic", afirma, i ajustar els repertoris a cada espai.

Des del punt de vista de la construcció, Benedetta Tagliabue admet que, com a arquitectes, "és veritat que pensem més en els que venen a escoltar que en els que fan música. Però sempre dissenyem llocs que siguin especials, que generin emoció, i això s'obté a través de formes, de colors", sense deixar mai de banda els càlculs dels enginyers acústics. La bellesa de l'espai, diu, ha de conviure amb la música de forma harmònica, com feien els renaixentistes, "bojos" en l'estudi de la proporció àuria com a nexe entre ambdues arts. Sant Agustí, assenyala Juan de la Rubia, ja parlava, també, "d'arquitectura i música com a disciplines germanes".

Amb tot, cal tenir en compte que cada orgue és diferent i cada edifici, sala de concertes o església també. "Un orgue és un instrument que moltes vegades queda dins de l'arquitectura, dins del disseny de la sala o s'incrusta d'alguna manera en la sala de concerts. No és un instrument que tu puguis treure com un piano i tornar-lo a posar, sinó que imagino que els arquitectes el tenen molt en compte dins del disseny de les sales", apunta De la Rubia.

A Shenzhen, on Tagliabue construeix el conservatori, dissenya també un orgue. "És emocionant, i el constructor de l'orgue ens deixa moltíssima llibertat. No només és un instrument meravellós, sinó que volem que sigui també bellíssim". Com diu De la Rubia, "els tubs que es veuen són la façana perquè precisament l'acústica és dins" i el primer que ha de fer "és entrar-te pels ulls". "Gerhard Grenzing, organista alemany establert a Catalunya des de fa molts anys, diu que un orgue t'ha de fer caure d'esquena primer quan el veus i després quan el sents. I si això és així, és un bon instrument", afegeix.

Barcelona, ciutat musical

Arquitectònicament parlant, Barcelona és, de fet, una ciutat amb un fort estatus musical. Des de la construcció del Palau de la Música per a l’Orfeó Català, passant pel Liceu, marcat per la passió wagneriana, fins a Montserrat i la seva Escolania, "sempre he interpretat que Barcelona és un lloc molt musical", assegura Benedetta Tagliabue. Juan de la Rubia comparteix aquesta visió. "Com a valencià, em vaig sentir acollit a Barcelona precisament per aquesta varietat i pel Palau de la Música", afirma, tot subratllant el paper fonamental de l’Escola Coral del Palau en el desenvolupament artístic des de la infantesa, "sense la necessitat de comptar amb cap instrument, sinó només amb el cant".

Si la música necessita un lloc ideal, sembla clar que el millor és escoltar-la entre les quatre parets de la sala que els arquitectes dissenyen i els músics habiten. "A mi em sembla que la música té moltíssima dignitat, i mantenir-la en un segon pla, com una cosa que t’acompanya de fons, és una mica abusar d’una cosa tan noble", explica Tagliabue. "La música és un acte col·lectiu i anar a un concert és fantàstic per l'ànima i ho hem de cultivar", resumeix Juan de la Rubia.