Ara que ve Nadal
Especial Nadal03/12/2023

Les tradicions de sempre també es renoven

La tradició s’adapta als canvis de la societat i ens explica com a tal, ajudant a què tingui sentit i perduri.

L’any està ple de celebracions i tradicions, encara que Nadal és la festa per excel·lència, el moment pletòric d'un calendari amb tradicions antigues i altres de noves que s’hi incorporen. Totes elles neixen, creixen i a vegades desapareixen. Els motius de la desaparició? Per exemple, perquè es prohibeixen –com el Cant de la Sibil·la, que va quedar de forma aïllada a les illes Balears, a l’Alguer i en algun altre lloc– o perquè deixa de tenir sentit la seva celebració. No fa pas tant el menú típic de Sant Esteve era l’arròs catedral, un arròs de sobres del rostit, que va deixar de fer-se perquè els canelons van posar-se més de moda. Tampoc és tan habitual que es cantin nadales en família i a pocs llocs perdura la tradició de fer fogueres per Nadal. Amadeu Carbó, folklorista i escriptor, comenta que hi ha canvis econòmics, polítics i socials que afecten la forma de celebrar: “Amb la industrialització molta gent deixa de ser rural per ser urbana, i això suposa canvis en el panorama de les celebracions”. La desaparició d’una tradició també es pot explicar perquè la desplaça una altra, fruit de la globalització i la interculturalitat. Les pel·lícules de Hollywood han marcat l’estètica de com celebrem les festes de Nadal, plenes de vermell i verd, amb taules magníficament parades, i els pessebres han deixat de presidir les cases: “Ara tenim arbres que no tenen cap lògica a la nostra latitud”, assegura Carbó. Carbó afegeix que quan deixem de celebrar les tradicions que ens són pròpies, aquell forat cultural l’ocupa una altra tradició, element festiu o manera de celebrar, i res li fa pensar que el que vindrà serà millor que el que ja teníem. “Quan deixem de banda una tradició deixem de ser nosaltres. Preferiria no renunciar al que soc com a poble ni a nivell particular”, conclou.

La tradició ens explica

La religió proporciona per una banda una cosmovisió, una manera d’entendre el món, i per l'altra una sèrie de costums i tradicions que estructuren les nostres vides i la celebració de determinats moments festius importants al calendari anual. Les tradicions reflecteixen el que som, expliquen la nostra sensibilitat i mostren com canvia la nostra mirada. Qui es preocupa pel medi ambient ja no vol un paper de regal d’alumini brillant perquè és tòxic, i ja hi ha famílies que es qüestionen si calen uns àpats nadalencs tan copiosos i energètics que no són gaire saludables. La incorporació de noves tradicions també s'explica per altres canvis a la societat, com les migracions. L’arribada de persones d’altres procedències i la interculturalitat s’incorporen a la festa de forma natural.

Cargando
No hay anuncios
Els pessebres

Existeix un calendari per al pessebre que fixa que s'ha de fer per la Puríssima (8 de desembre) i s'ha de deixar fins a la Candelera. “Abans, que no s’estirava tant la temporada, solia començar a muntar-se pels volts Santa Llúcia (13 de desembre), i tenia sentit: aquells dies de la fira anaves a buscar la figura o el detall que faltés per al pessebre”, recorda Carbó. El motiu d’esperar fins a la Candelera és que coincideix amb la quarantena de la Mare de Déu, el moment que les dones anaven a purificar-se a la sinagoga i es va presentar el Nen Jesús al temple.

Cada any l’Ajuntament de Barcelona canvia l’estètica i el significant del seu pessebre, adaptant-lo a la realitat plural i cada cop més laica de la ciutat. Aposten per reinterpretacions modernes de les figures i les narratives clàssiques del naixement, propiciant la creació de muntatges que són més inclusius per a qui no té una connexió directa amb el vessant més religiós de Nadal. El professor de sociologia a la UAB Avi Astor apunta que solen ser abstractes, encara que si s'hi busca la simbologia s'hi pot trobar: “Una de les particularitats de Catalunya és com la innovació s’ha incorporat a la tradició del pessebre, un fet que ha permès que la tradició s’adapti als canvis que hi ha hagut a la societat en general, i en el cas de Barcelona, a la ciutat en particular”.

És curiós que a Barcelona, tot i ser una de les ciutats més laiques pel que fa a la identitat i la pràctica religiosa de la població, el percentatge de gent que té un pessebre a casa és semblant al de la resta d’Espanya. Segons el baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques, el 2022 a Barcelona tan sols el 12,3% de la població s’identificava com a catòlica practicant, però gairebé el 47% tenien un pessebre a casa i més del 73% van posar un arbre o decoració nadalenca. “Unes dades que evidencien que els costums perduren malgrat que perdin la seva dimensió confessional. Són tradicions culturals que tenen importància independentment del seu significat religiós”, conclou el sociòleg.

Una tradició familiar

Els pessebres de figures no són els únics que existeixen, i a Catalunya hi ha una tradició de pessebre vivents molt arrelada, viva i estesa. La Federació de Pessebres Vivents de Catalunya té una cinquantena de federats i cada any es va engruixint la llista. Per a la seva presidenta, Àngels Serentill, presidenta també del Pessebre Vivent del Pont Llarg de Manresa, el secret d’aquesta tradició és que més enllà de la intenció inicial amb què van néixer –tenen una arrel religiosa–, actualment entenem que és una tradició cultural i patrimonial: “Anualment hi ha uns 130.000 visitants als pessebres vivents federats, i hi participen 13.000 persones muntant-los. S’han convertit en una tradició familiar transversal, i hi ve tota mena de gent i de totes les edats. Famílies i també colles d’amics. És una tradició que passa de pares a fills”. Recorda que tots els pessebres són diferents. N’hi ha d’estàtics, de parlats, amb circuits, d'altres en què les escenes evolucionen en viu… A banda de les escenes típiques –l’establia, les anunciacions o l’adoració– hi ha una varietat tremenda de pessebres, encara que la majoria escenifiquen la vida de fa més de 2.000 anys. Serentill anima tothom a visitar els pessebres de Catalunya, una oportunitat excel·lent per descobrir alhora patrimoni de cada localitat.

Amb motiu dels 800 anys del primer pessebre vivent, que va fer sant Francesc d’Assís la nit de Nadal a Greccio (Itàlia), des de la Federació de Pessebres Vivents van organitzar el 19 de novembre el pessebre vivent més gran que mai s’havia representat: 800 figurants d’arreu del territori, més muntadors i personal de suport, per celebrar aquest vuitè centenari.

Els Pastorets actualitzats

Aquest Nadal tornen els Pastorets a Girona. Després d’un any sense representació arran de la mort de Joan Ribas, promotor i director de l’obra durant més de 40 anys, es crea l’Associació Pastorets de Girona amb l’objectiu de recuperar la representació teatral. Tot sorgeix arran d’un grup de persones que havien viscut l'etapa anterior i no volien que aquesta tradició es perdés a la ciutat. Convocats per Salvi de Castro i Josep Mitjà, hi ha un grup promotor que ha estat treballant des de principis d'any repartint tasques perquè els Pastorets siguin una realitat aquest Nadal. A hores d’ara hi ha més de 100 persones implicades perquè aquesta tradició torni a ser una realitat a la ciutat, amb un format diferent, inclusiu i innovador però fidels a l’esperit familiar i musical de la peça. Uns Pastorets renovats –estrenen guió, decorats, vestuari i música–, que duren menys de dues hores i que es podran veure el 25, 26, 29 i 30 de desembre al Teatre Municipal. Amb la voluntat de connectar passat i present, la història comença al segle XXI amb en Joanet, un tiktoker que vol aconseguir likes i fa un viatge en el temps. El director musical, Dani Moreta, s’ha encarregat de la composició de les noves peces musicals: “M’han donat llibertat total, encara que tenia pensat fer un reggaeton i al final vam decidir que potser no calia modernitzar-ho tant”, diu rient. La seva feina ha comptat amb l’ajuda de l’Arnau, la Sara i la Natàlia per acabar de donar forma a una música creada pensant en tota mena de públic, on hi ha cabuda per al folk, la clàssica i el pop. Afirma que no està nerviós però sí expectant per veure com sonarà al teatre.

Carbó valora molt positivament que les tradicions s’adaptin per tenir sentit i que no acabin morint, que és el que interessa, que estiguin vives: “Pots utilitzar un llenguatge prefabrià, però ningú ho seguirà. Val la pena posar al dia el guió de Folch i Torres, si no el que es fa és una mena d’experiència arqueològica, exhibir-ho tal com era però no tal com és ara”. Recorda que a més els Pastorets són un element de cohesió que fan poble, ja que la gent s’organitza i es reuneix per preparar-los. Insisteix que aquesta és la gràcia de celebrar i fer tradició: fer comunitat.

Cargando
No hay anuncios
Renovar-se o morir?

El tió dels excessos

Hi ha referències sobre el moment de fer cagar el tió que indiquen que es feia tant el 24 després de la Missa del Gall i abans d'anar a dormir com el 25 abans de dinar, però el denominador comú fins a finals del segle XX és que el tió cagava torrons, neules i fruita seca, uns aliments que després es consumien als àpats de Nadal. Res de bicicletes, consoles o joguines. Excepcionalment, a les famílies més benestants també hi havia llaminadures per a la canalla. Una opció que tenia sentit perquè els regals més potents arribaven la nit de Reis. Per tant, res a veure a l’opulència d’ara, sempre que les famílies s’ho puguin permetre.

El poder de la imaginació

Tot i que a finals del segle XVIII i principi del XIX ja hi ha referències de cavalcades de Reis a Barcelona, es fan de manera inestable i amb discontinuïtat. Es considera que les primeres cavalcades en què arrenca la tradició són la d’Alcoi i la d’Igualada, fa uns 150 anys. Llavors a les ciutats hi entraven una turba de patges que amb escales pujaven als balcons a deixar els regals. Carbó apunta que és una modernor absoluta que els Reis siguin visibles, i té a veure amb la industrialització. Moltes cavalcades dels pobles de Catalunya són de postguerra, ja que abans una de les tradicions més esteses era sortir a rebre els Reis als termes de les poblacions, a les cruïlles dels camins. Els Reis mai es veien, i la gent portava llums i torxes per indicar-los el camí i que no es perdessin. D’aquí ha quedat el costum d’anar a la cavalcada amb un fanalet a Girona, o la canya dels Reis de la zona de Cardona, que consisteix a lligar canyes florides al balcó de casa, tantes com membres hi hagi a la família. Una idea similar a la dels mitjons i les sabates per indicar les edats i el nombre de persones.


Recomanacions


El tió de Nadal. Orígens i tradició, de Josep Fornés (Farell Editors, 2020)


El caganer, la figura més popular del pessebre català, de Jordi Arruga i Josep Mañà (Editorial Alta Fulla, 2018)


Celebrem el Nadal. Quan, com i per què de la festa més gran, d’Amadeu Carbó (Edicions Morera, 2016)


Els Pastorets de Folch i Torres. L’origen caputxí d’un fenomen teatral, de Carme Tierz (Editorial Mediterrània, 2016)