La promoció i l'impuls de l'habitatge assequible

La dificultat per accedir a un habitatge digne i assequible i mantenir-lo és un dels factors de desigualtat a Catalunya. Per això, amb l’objectiu de facilitar l’accés a l'habitatge, el govern de la Generalitat ha creat el Pla 50.000 Habitatges, per crear 50.000 nous habitatges públics i assequibles fins al 2030 utilitzant sòl públic i en col·laboració amb ajuntaments, i reservant-ne un 25% per a joves, amb ajuts directes i fons d'emancipació.

L’ARA, en col·laboració amb el govern de la Generalitat de Catalunya, ha organitzat un seguit de debats al voltant de l’emergència habitacional i les polítiques públiques que poden ajudar a resoldre el problema. El 18 de desembre la periodista Laura López va conduir la taula La promoció i impuls de l’habitatge assequible a Catalunya, en què van participar Xavier Mauri, expert en habitatge social, i el sociòleg i politòleg expert en estudis urbans Alejandro Caamaño, autor d'El derecho a la vivienda. Hacia un enfoque inclusivo y sostenible en la crisis habitacional (Catarata, 2025). 

L’habitatge assequible

Partint de la realitat que el mercat privat de l’habitatge no dona resposta a les necessitats habitacionals, s’està desenvolupant el concepte d’habitatge assequible, el que abans es coneixia com a habitatge de protecció oficial, que ha anat canviant amb el temps per accedir a la propietat amb uns preus limitats. Aquest habitatge assequible està pensat per a grans masses de la població que no tenen accés a la compra ni al lloguer d’habitatge i necessiten un habitatge assequible. 

Tradicionalment, la política d’habitatge, a banda d’intentar resoldre els problemes d’accés a l'habitatge, fomentava l’activitat econòmica, però els experts consideren que ja no és possible. “Si ens emmirallem en països on el 30% del parc d’habitatge és social o assequible, calen polítiques estructurals que no s’han fet fins ara”, deia Caamaño, que assegurava que l’habitatge protegit ha de ser una peça sòlida, estructural, que es combini amb altres polítiques d’emergència de manera més robusta. Els experts coincidien a dir que el problema de l’habitatge és complex i no pot solucionar-se amb un únic instrument. Mauri recordava que la infraestructura pública es considera el cinquè pilar de l’estat del benestar. Així com ningú dubta que la sanitat o l’educació són un dret per a tothom encara que suposin un cost econòmic, “l’habitatge encara no ha entrat en aquesta lògica, però és un problema molt greu que no es resoldrà tot sol”. 

Caamaño explicava que l'habitatge és un dret social que s’ha de garantir en tot moment, d’aquí la necessitat de canviar cap a un habitatge assequible, per garantir el dret i revertir la crisi que s’està vivint: “Necessitem diverses eines. Una d’elles és que entre el 15% i el 20 % del sòl públic sigui d’habitatge públic, i que hi hagi un cos d’inspectors per garantir que es compleix la normativa existent”. Mauri afegia que s’ha de promoure una normativa i mesures perquè les persones que disposin d’un habitatge que no necessiten el puguin utilitzar d’una forma més social. Per als experts en habitatge social, calen molts instruments que s’han de combinar i impulsar, i tots necessiten recursos: “Sense un impuls normatiu i pressupostari la realitat no canvia”.

Solucions innovadores

Un dels models de gestió de l’habitatge més importants és el de Viena, on el 60% del parc és públic. Posant el focus a casa nostra, Caamaño destacava que es depèn massa del nou estoc de construcció, i que seria necessari comptar amb petits propietaris per generar una cohesió social dins de la comunitat i crear promocions mixtes amb incentius a promotores que ajudin les actuacions privades a tenir un control de l’ús social. Per la seva banda, Mauri apostava perquè el sector públic busqui aliances amb entitats sense ànim de lucre –fundacions, cooperatives o fins i tot operadors privats–, “però en qualsevol cas hi ha d’haver un control públic de la gestió que es fa dels preus i de la qualitat de la gestió”. 

També proposaven que estoc immobiliari com ara oficines, equipaments o sòls on no s’està construint es mobilitzi cap a l’habitatge; que s'aposti per densificar poblacions que estan poc densificades; que es compri estoc d'habitatge ja existent; que hi hagi una col·laboració público-social; que s'aconsegueixi que el paper d’operadors no públics sigui rellevant; que es tirin endavant iniciatives tripartides –anomenades Community Land Trust– entre l’administració pública, entitats socials i la comunitat, per no dependre només de la voluntat política, o que es comprin fons i es reutilitzi estoc existent. “Si no aconseguim un mínim del 15% d’habitatge públic, difícilment revertirem la crisi de l'habitatge ni la lògica mercantil que té”. Per a Caamaño, quan es parla de polítiques públiques, la paraula clau és interseccionalitat: “Han de ser polítiques que tinguin en compte una sèrie de diversitats i necessitats de les persones”. Xavier Mauri també insistia que cal tenir en compte la barreja social i promoure habitatge assequible que sigui divers dins dels mateixos edificis: “Tenim l’oportunitat de començar a construir un nou model més social que tingui en compte la diversitat”, concloïa.