Toni Soler: "El 1714 és un episodi molt potinejat per prejudicis ideològics"

Toni Soler és un periodista apassionat pel passat del país. Aquest interès l'ha dut a escriure llibres i a presentar programes de televisió amb la història com a protagonista, i ha estat una de les raons per les quals l'Ajuntament de Barcelona l'ha designat comissari dels actes del Tricentenari de la ciutat.

Cap altre país commemora una derrota com a festa nacional.

Això és cert i és complicat d'explicar portes enfora, si bé recentment n'hem tingut un altre exemple que ens pot ajudar a il·lustrar el nostre cas. Els nord-americans commemoren la seva tragèdia de l'11-S amb un gran sentiment nacional i de pertinença a una comunitat que ha patit una desfeta. Això demostra que les desgràcies uneixen, i crec que quan són desgràcies col·lectives són capaces de generar un sentiment de dol compartit que es pot convertir en una força positiva i regeneradora, en una promesa de temps millors. Personalment, a més, m'agrada que sigui així perquè no em motiven les commemoracions triomfalistes. El paper de victoriosos conqueridors no m'atrau tant com el paper de la gent que ha lluitat per defensar casa seva i el que troba just.

¿La desfeta del 1714 va fer mutar el caràcter català, fent-nos més pacífics i prudents?

Estic convençut que sí, perquè totes les cròniques d'abans del segle XVIII, escrites per catalans o estrangers, coincideixen a dir que els catalans eren un poble bel·licós i una mica busca-raons. Molta gent anava amb l'arma al cinturó. La repressió posterior al 1714 i la impossibilitat de fer política va provocar que a partir del segle XIX molts catalans es dediquessin a treballar, progressar i guanyar diners. Potser aquest esperit bel·licós es va canalitzar cap al treball. Ara bé, en el temps present és impossible imaginar un esclat de violència a Catalunya, i això és un avantatge important en el moment polític que estem vivint.

¿La Guerra de Successió s'ha manipulat políticament?

Totalment. Aquest conflicte, com la Segona República o la Guerra dels Segadors, són episodis molt potinejats per la política, contaminats pel present i marcats pels prejudicis ideològics. Em ve a la memòria un alcalde de Barcelona que, quan li parlaven del jaciment del Born, deia que el segle XVIII no li interessava, i que li cridava l'atenció el segle XIX perquè hi havia lluites obreres i Revolució Industrial, com si poguessin haver-hi segles de dretes i segles d'esquerres. Per a molts polítics, per desgràcia, la història és un instrument. Per això el Tricentenari és una bona ocasió per acostar-s'hi d'una manera detinguda, ja que dono per fet que cap català s'hi pot acostar d'una manera freda.

N'hi ha que diuen que Catalunya va fer el gran salt modernitzador gràcies a Felip V.

I tant, i a sobre hem d'aguantar que diguin que Felip V va permetre que Catalunya prosperés gràcies a la supressió de les pròpies institucions. Això és fals i no és plantejable en cap país del món. Està demostrat que el progrés català comença al darrer terç del segle XVII i la Guerra de Successió només endarrereix aquesta modernització.

¿La gent coneix prou la Guerra de Successió per ser immune a les lectures interessades?

Hi ha molt desconeixement, però jo no me n'exclamaria gaire. Si anem per Espanya i preguntem per la Guerra de la Independència veurem que la gent tampoc no en sap gaire, més enllà del setge de Saragossa i els fets del Dos de Maig. Tampoc gaire gent relaciona les Corts de Cadis amb la Guerra del Francès. Hi ha molts països on la ignorància respecte del seu propi passat, més enllà dels dies assenyalats al calendari festiu, és molt evident. Hem de treballar per divulgar la nostra història, però per desgràcia el passat interessa d'una manera molt relativa.

¿El Tricentenari ha de servir per millorar-ne el coneixement?

Sens dubte, aquest és un dels nostres objectius. Ara bé, he de dir que en el programa d'actes de l'Ajuntament de Barcelona també hem posat el focus en el present i el futur, perquè al nostre país hi ha molta gent amb passats molt diversos però que per contra comparteixen el present i el futur. La commemoració no ha de posar l'èmfasi només en el passat, sinó també en un present que és fill d'aquest passat.

¿Catalunya va ser temerària quan va canviar la seva lleialtat de Felip V a Carles III?

Així com la Guerra dels Segadors és fruit de la desesperació i d'una crisi que aboca el país a posar-se en mans del rei de França, la Guerra de Successió respon a un cert optimisme. Crec que després d'unes dècades de progrés, i veient que la Corona espanyola es debilitava, els catalans de llavors van pensar que l'ocasió era propícia per atiar un canvi polític que fes que la monarquia hispànica s'ajustés als interessos de Catalunya. La direcció política del país tenia un projecte i per això van fer un acte d'autodeterminació quan van canviar de rei i van signar un acord amb Anglaterra. L'únic punt temerari va ser el fet de confiar que, sense ser un regne ni tenir cap imperi colonial, Catalunya seria tinguda en compte en el desenllaç final del conflicte. Potser va haver-hi un excés d'ingenuïtat o de confiança en els anglesos.

¿Els catalans confiem massa en els aliats exteriors?

Els catalans del segle XVIII van ser molt realistes perquè Catalunya era un país massa petit per poder plantar cara a dos colossos com França i Espanya. L'aliança amb potències europees era, doncs, imprescindible. Avui també ho és, perquè les batalles són més diplomàtiques o econòmiques que mai i crec que tenim cartes per jugar.