CHAMPIONS

Antonio Conte, un tècnic odiat a casa i admirat al món

L'italià, un guanyador nat, ha creat en poques setmanes un projecte engrescador a l’Inter

Pots explicar Itàlia explicant al vida d’Antonio Conte. El tècnic de l’Inter és una persona tan passional que els seus jugadors se’n solen cansar després dels dos o tres primers anys, tips del seu alt grau d’exigència. Però abans de marxar, triomfa. Ho va fer amb la Juve, ho va fer amb el Chelsea i podria fer-ho ara amb l’Inter. En el seu primer any ha signat el millor inici de campionat de l’equip des del 1966, quan l’entrenava Helenio Herrera. El seu Inter no rep gols i en marca molts. I, per acabar-ho d’adobar, el Milan, el seu rival, és al fons de la classificació. Itàlia és terra de rivalitats, i la part neroazzurra de Milà somriu aquestes setmanes.

Quan somriu, Conte sembla un d’aquells cantants dels anys 80 que continuen omplint sales malgrat fer-se grans. Quan jugava era mig calb i cridava molt. Ara continua cridant, però amb molts cabells. Conte s’ha convertit en un dels millors entrenadors del continent amb una recepta pròpia en la qual ha anat sumant diferents experiències. Malgrat jugar amb tres defenses, el seu no és un Inter defensiu. Cuida la pilota, sempre pensa en com atacar i ha apostat per joves de bon peu, com Sensi, un migcampista que encarna l’evolució del futbol italià, cada cop més dolç i menys brusc. Un renaixement en què Conte ha jugat un paper central, perquè el seu pas per la selecció va permetre a Itàlia eliminar Espanya en una Eurocopa amb un joc elèctric. Obsessionat pel triomf i per la preparació física, quan era a la Juve va provocar un motí dels jugadors perquè els feia entrenar massa. A l’Inter, amb tot el poder que li han entregat els nous propietaris xinesos perquè els doni victòries, els jugadors saben que no poden discutir la seva autoritat. Per fitxar per l’Inter va demanar 11 milions d’euros de sou, una llista de fitxatges i saber que tindria el poder, després de veure com la temporada passada l’Inter es convertia en un desgavell, amb jugadors barallats per qüestions sovint extraesportives. Conte va demanar perdre de vista jugadors com Icardi i Perisic. I apostar per nous talents com Sensi o Barella. Els seus desitjos es van fer realitat i l’Inter ha guanyat tots els partits de lliga, tot i que va punxar en el debut europeu contra l’Slavia.

Conte era dels joves a la plantilla de la Juve quan Vialli i Ravanelli feien gols a inicis dels anys 90. El 1996 Ravanelli marxaria al Middlesbrough, i Vialli al Chelsea. Però ell es va quedar a la Juve del 1991 al 2004, tota una vida. Mai va tenir la temptació de deixar Itàlia. Ell ja havia fet el seu viatge, com milions d’italians, del sud al nord. Nascut a Lecce, va fer realitat el seu somni de triomfar a la Juve, amb la qual seria campió d’Europa com a migcampista, més guerrer en el joc que poeta. Després tornaria com a tècnic per guanyar lligues i superar la barrera dels 100 punts. Però un cop va veure que la directiva no li donava prou reforços per aspirar a la Champions, va plegar en plena pretemporada, un 15 de juliol. Coses de la vida, ara és ell qui lidera el projecte més seriós per tallar les ales a la Juve. Ell, que sempre ha sigut un heroi de la Juve, entrena l’etern rival, l’Inter. Els dos protagonistes del derbi d’Itàlia. Conte, com dèiem, ens serveix per explicar Itàlia. Un terrone, com es coneix els del sud, que triomfa al nord en una història de fidelitats i traïcions.

De la Juve al Chelsea

Antonio Conte va deixar de la Juve el 2014 perquè veia que no li donarien els recursos per seguir millorant i guanyar la Champions. I, després de passar per la selecció, va marxar al Chelsea, on va admetre que no se sentia a gust del tot perquè enyorava Itàlia, la família, els amics. I això malgrat ser odiat a la seva ciutat, Lecce. Tot i que s’havia format al club local, als aficionats no els va agradar que celebrés un gol en contra seu amb la samarreta de la Juve. Conte va respondre recordant que de petit ell ja era de la Juve. I, per acabar-ho d’adobar, com a tècnic va acceptar fitxar pel Bari, l’etern rival regional. A Lecce l’odien tant que durant unes vacances d’estiu ell i uns amics seus van estar a punt de ser linxats en una platja pels ultres, que quan els van descobrir van començar a perseguir-lo per la sorra amb bats de beisbol.

Com a tècnic, el seu primer mestre va ser Luigi De Canio al Siena del 2005. Llavors Conte era el seu ajudant. El 2006 va fitxar per l’Arezzo, de la Serie B, un club sancionat pels deutes. El van acomiadar però els jugadors van demanar que tornés. L’equip finalment va baixar, però per culpa d’una sanció de sis punts. Sense aquella sanció s’hauria salvat, perquè va sumar 24 punts en les últimes 10 jornades. El 2007 va fitxar per l’etern enemic del Lecce, el Bari. El primer any el va salvar i el segon el va fer ascendir a la Serie A just el dia de les festes locals, per Sant Nicola. Va ser a Bari on va decidir que el seu mòdul tàctic ideal era amb tres centrals i dos laterals molt llargs. Ho va aprendre de Giampiero Ventura, que en aquell temps brillava amb un Pisa sense recursos. Conte marxaria del Bari precisament per falta d’acord sobre la manera de reforçar la plantilla. I tornaria a Siena, ara sí, com a primer entrenador, per aconseguir altra vegada un ascens a Primera malgrat un escàndol que el va portar a ser jutjat per no haver denunciat una trama d’apostes que va afectar alguns jugadors del seu club. Conte va descobrir-ho i va apartar els jugadors, però la llei estableix que no denunciar un cas com aquest significa ser-ne col·laborador. I ell havia preferit rentar la roba bruta a casa. De Siena, Conte va marxar a la Juve, on es va consagrar, però on també va protagonitzar un divorci a la italiana que l’ha portat, anys més tard, a ser el tècnic de l’Inter. De fet, aquest diumenge es juga un Inter-Juve. I totes les mirades se centraran en aquest tècnic fidel a les defenses de tres, enamorat dels migcampistes elegants com Pirlo i dels davanters físics com Lukaku.