Ona Batlle: "Vaig marxar del Barça pel meu propi bé"

Sant Joan DespíOna Batlle (Vilassar de Mar, 10 de juny del 1999) ja sap què és guanyar tots els títols amb el Barça i ser titular en els partits més importants de la temporada, però no amaga que se segueix posant nerviosa abans d'aquests enfrontaments decisius i, això, li agrada. "Em fan sentir que estic preparada, que tinc al davant una cosa que m'importa i que farà treure el millor de mi", diu en conversa amb l'ARA sobre les pessigolles a la panxa abans de viatjar a Lisboa per jugar la seva segona final de la Champions consecutiva.

Ja podràs dormir abans de la final de la Champions?

— Doncs molt bona pregunta [riu]. Davant els partits importants em costa dormir perquè no paro de pensar en això o en allò altre sobre el partit... Llavors intento aplicar eines que faig anar en el dia a dia: deixar el mòbil abans d'anar a dormir, em poso la meva llum vermella, llegeixo, a vegades faig meditació... controlar la respiració m'ajuda bastant, també. Intento buscar un moment de molta calma perquè és veritat que a vegades em costa dormir...

Contra el Chelsea, si estaves nerviosa, no es va notar gens. És un dels projectes més potents d'Europa, però les vau golejar a les semifinals: 4-1 i 1-4. T'ho esperaves?

— No, ni de bon tros. És a dir, pensant com va ser l'any passat... Pensava que ens costaria molt. Que ho patiríem més, vaja. És cert que vam jugar molt bé, vam fer el que havíem de fer i ens va anar millor que l'any passat, però mai m'hauria imaginat que aniria així.

L'equip està a molt bon nivell. L'Alexia també. T'imaginaves que pogués recuperar el seu nivell després de dos cursos marcats per les lesions?

— És l'exemple de treball, de sacrifici, d'intentar-ho per molt que hagi tingut tantes lesions, tants moments complicats... Però ella, més que ningú, sabia que podria tornar a un gran nivell. Quan ho intentes, ho intentes i ho tornes a intentar, al final, te n’acabes sortint, i més amb la qualitat que té, la seva experiència i capacitat de treball. Sí, crec que ens podíem imaginar que tornaria a jugar a un gran nivell.

La derrota al març contra el Reial Madrid a la Lliga ha sigut el moment més difícil de pair de la temporada?

— Tot i que va fer mal, crec que va ser també un moment clau de dir, ostres, no ens podem relaxar... Va arribar en el moment perfecte per adonar-nos que havíem de donar una mica més de nosaltres i seguir avançant a la Champions. Va ser un toc d'atenció que ens va anar bé.

Es calcula que més de 10.000 aficionats us acompanyaran a Lisboa. El futbol femení fa millor la societat?

— Crec que sí. Nosaltres intentem transmetre naturalitat, bon rollo... Aquesta bona vibra que mostrem crec que es trasllada a tots els nens i nenes que ens venen a veure, que gaudeixen amb nosaltres, les famílies... És un ambient molt familiar, el del futbol femení, es veu amb el públic que tenim, que és diferent del públic del masculí. A mi m'encanta poder transmetre això i tenir el públic que tenim.

Has dit que llegies. Hi ha algun llibre que t'hagi agradat especialment?

— Sí, un que m'estic llegint ara i que m'està agradant molt: L'home a la recerca de sentit, de Viktor E. Frankl.

És un llibre que té a veure amb la psicologia.

— Sí, quan vaig estar el meu primer any a Anglaterra el psicòleg de l'equip em va dir que no tot havia de ser futbol. Vaig començar a interessar-me pels estudis i per altres coses. Vaig començar un curs de finances i ara, tot i que el tinc una mica apartat i el recuperaré quan pugui, en vaig començar un altre de psicologia. Són dos temes que m'interessen.

Seria un dels teus camins si no fossis futbolista?

— Sempre havia pensat que m'agradaria molt ser policia, per exemple. Tot i que és cert que aquests últims anys m'ha agradat molt més el món de les finances. Però de moment em veig sent futbolista professional.

Vas marxar a Anglaterra quan va esclatar la pandèmia. Va ser el moment més difícil de la teva carrera?

— Va ser un any molt difícil personalment. En el futbol vaig tenir una bona temporada a escala individual, però no vam guanyar títols... i en certes derrotes m'enfonsava i estava sola, perquè vaig marxar sola i no podies ni viatjar, no podia ni anar a veure els amics ni la família i ells tampoc podien venir... Ni tan sols podia fer gaire vida amb les companyes de l'equip. Vaig experimentar la solitud. No podia compartir l'experiència amb els meus familiars i amics... És aquí quan el psicòleg em va dir que havia de trobar més coses més enllà del futbol: des d'interessar-me per cursar estudis fins a coses tan senzilles com sortir a passejar per evadir-me. És quan em vaig conèixer millor a mi mateixa.

Vas marxar del filial del Barça el 2017: Madrid CFF, Llevant i tres anys al Manchester United. Per què vas deixar el Barça?

— Perquè volia competir i jugar a Primera Divisió. És a dir, no volia esperar a veure si al Barça em donaven l'oportunitat de poder jugar amb el primer equip... I vaig marxar pel meu propi bé: pensava que per créixer com a futbolista havia de marxar. Però jo soc del Barça i vaig pensar que em faria molta il·lusió tornar.

Passarà el mateix amb Laia Aleixandri, que acaba contracte amb el City?

— Tant de bo. No en tinc ni idea. Sempre ha decidit bé i crec que serà el millor per a ella... És una jugadora 100% Barça, que li agrada tenir la pilota i fer bon futbol. ¿Si li recomanaria que vingués? Sí, a casa, a Barcelona, s'hi viu bé... [riu].