50 anys sense Josep Samitier, l'home que va canviar la història del Barça

Barcelona"¡Sami!, capitán del Barcelona... con tu juego, que emociona, nos has hecho estremecer... ¡Sami!, portador de la nobleza de tu tierra de grandeza... ¡caballero Samitier!"

Diuen que Josep Samitier va plorar quan li van explicar que ben lluny, a Medellín, Carlos Gardel havia mort en un accident d’avió el 1935. Tenien molt en comú. Dos artistes que trencaven cors i van fascinar milers de persones. Tots dos símbols d’una generació, tots dos punta de llança de dos fenòmens de masses: el futbol i la música. I dos amics. Quan Gardel es deixava veure per Barcelona per cantar tangos, solia acabar als locals de l’avinguda Paral·lel amb Samitier, ja llavors un dels barcelonins més coneguts. Amb Samitier va començar l’edat d’or del Barça i el futbol català. Fins a l’arribada de Kubala, el seu nom era el més venerat al gran llibre del barcelonisme. Samitier, mort ara fa 50 anys, el 4 de maig del 1972, és juntament amb Pep Guardiola el català més important en la història d’un club en què tant se val d’on vinguin, els mestres. Poden ser hongaresos, neerlandesos o nascuts al carrer Urgell, com el Sami. A qui Gardel va cantar aquell tango on deia que el seu joc emocionava. Un tango amb música de Nicolás de Verona i lletra de Lito Mas. Samitier, emocionat, va regalar al cantant un cotxe Graham Piage, ja que el futbolista també era representant de la marca. Sí, el Josep va ser el primer esportista català a ser una icona de la publicitat. Samitier, per cert, seria citat a un segon tango de Gardel, Patadura, un tango humorístic sobre un jugador de futbol sense traça que intenta imitar els millors jugadors del moment. Gardel en deixaria dues versions. Una utilitzant els noms dels millors jugadors argentins de l'època, com Seoane, Tarasca, Ochoita i Monti. I una segona en què utilitzava els noms dels jugadors del Barça. Així, en la segona versió de Patadura apareixen els noms de Piera, Sastre, Ricardo Zamora, Plattko i, per descomptat, Josep Samitier.

Nascut al carrer Urgell, Samitier va perdre el seu pare quan tenia cinc anys. I el futbol va esdevenir el nou món d’aquell nen de l’Eixample que ja veia un dels primers camps de futbol de la ciutat per la finestra. Format a l'Internacional de Sants, Samitier va destacar com a golejador de ben jove, amb 15 anys, quan va passar de jugar d’extrem dret a fer-ho de davanter centre. Amb 17 anys va fitxar pel Barça, que va pagar roba i un rellotge amb esfera que s’il·luminava per endur-se un futbolista que marcaria una època. Samitier ja era llavors barcelonista gràcies al seu avi, que era un dels millors amics de Manuel Torres, l’encarregat de cuidar el camp del carrer Indústria. Ara, quan va rebre l’oferta per fitxar va dubtar, ja que treballava per portar diners a casa a les oficines de la Hispano-Holandesa, una empresa de material elèctric. Va acceptar jugar a prova el 31 de maig del 1919 un amistós davant d’una selecció de soldats aliats de la Primera Guerra Mundial. Samitier, que va aparèixer escrit com Semitier en algunes cròniques, va fer un gol. I els directius del Barça van visitar la seva mare, la Carolina, per acabar de tancar el fitxatge.

Samitier, de manera simbòlica, va debutar contra futbolistes que havien sigut soldats al front. La Gran Guerra acabava i s’entrava als feliços anys 20, on Samitier seria una de les cares més conegudes juntament amb el seu amic Ricardo Zamora, que també havia debutat en el partit del 1919 contra els aliats. Zamora, sota els pals, seria un símbol de l’Espanyol, tot i que també va jugar al Barça uns anys al costat de Samitier. Plegats sortien de festa, feien anuncis, anaven a les carreres de cotxes i es deixaven veure als musicals i clubs nocturns. De fet, el Sami recordaria els anys 50 en una entrevista al diari Marca, que aquells anys 20 va visitar molts cops París. I gaudint de la bona vida a la boite que havia inaugurat l’actriu Gaby Morlay va quedar sorprès quan un dels cantants va demanar que l’enfoquessin amb un focus. Era un dels jugadors d’aquell partit del 1919, que llavors feia de chansonnier.

Amic de pintors i escriptors

De blaugrana, va guanyar dotze Campionats de Catalunya, cinc Copes d'Espanya i una Lliga, la primera de la història. Amb 326 gols, el Sami encara és un dels màxims golejadors de la història del club i es va guanyar el sobrenom de "l'home llagosta" pels seus gols espectaculars. La seva fama, de fet, va traspassar fronteres, ja que va ser internacional amb Espanya: va participar en gires per Europa i va guanyar la medalla de plata als Jocs Olímpics d’Anvers del 1920. Un dels títols més recordats seria la final de Copa del 1928, guanyada contra la Reial Societat a Santander, un partit tan violent que el porter del Barça, Plattko, va acabar a l’hospital i Samitier amb el cap embenat. El Sami, però, va acompanyar personalment Gardel l’endemà a visitar el porter hongarès del Barça, a qui dedicaria un poema el poeta Rafael Alberti, la famosa Oda a Plattko. Samitier sempre va saber rodejar-se de gent interessant, en una època en què els artistes, els intel·lectuals i els esportistes podien anar plegats sense debats esnobistes que els separessin. Samitier, de fet, solia passar les vacances a Cadaqués amb altres jugadors com Sagi Barba, on farien amistat amb la família Dalí. Llavors Salvador no era tan conegut, però durant anys va presumir d'haver conegut els futbolistes i fins i tot d'haver jugat amb ells partidets a la platja. El futur pintor solia fer de porter i rebia els gols d’un Samitier sempre bronzejat. El Sami era molt presumit. D’ell s’afirmava que sempre tenia una habitació a punt a l’Hotel Oriente de la Rambla, propietat de la família Gaspart. Sí, la nissaga que donaria un president al club.

Coses de la vida, Samitier trencaria el cor del barcelonisme, ja que va fitxar pel Reial Madrid. El club blanc ja va tenir la seva primera generació de galàctics als anys 30, quan va fitxar els millors jugadors bascos i catalans per ser gran gràcies als diners de presidents com Luis de Urquijo y Landecho, segon marquès de Bolarque, un important banquer que seria ambaixador a Alemanya, o Luis Usera, un empresari casat amb la comtessa de Bugallal. L’encarregat de fitxar era un exjugador del club blanc, Santiago Bernabéu, qui el 1931 ja va proposar a Samitier si volia marxar a la capital del regne. El Sami acabaria acceptant, ja que al Barça vivia un moment complicat. Una lesió greu i les tensions amb una directiva en què no sempre agradava el seu caràcter i protagonisme van provocar la crisi. Llavors el futbol començava a ser professional i Samitier cobrava molt. Joan Coma, el president del Barça, va pensar en estalviar. I el Sami ja no era el d’abans. Total, que el 1932, just l’estiu en què el Madrid havia guanyat la seva primera Lliga, li van donar la carta de llibertat. Ferit, Samitier va decidir marxar al club blanc. Al Madrid ja jugava el seu amic Ricardo Zamora. El Madrid li va oferir 7.000 pessetes pel traspàs i 15.000 per temporades de sou. Samitier ja jugava a un nivell més baix per culpa de la lesió, però va guanyar una Copa i una Lliga vestit de blanc i es va fer estimar per l’afició. De fet, la Lliga 1933/34, guanyada pels blancs amb homes com Ciriaco, Quincoces i Zamora, va tenir un moment àlgid en la derrota del Barça per 2-1 a Madrid... amb dos gols de Samitier.

A Madrid, Samitier va ser feliç. Va anar a les primeres corrides a la nova plaça de Las Ventas, inaugurada el 1934, i va conèixer l’actriu catalana Margarida Xirgu, que el 1934 va estrenar Yerma, de Lorca, al Teatro Español. El mateix Federico García Lorca es deixaria seduir pel talent de Samitier. I això que no li agradava el futbol. El Sami va conèixer l’actor Maurice Chevalier o escriptors de la generació del 28, com José María de Cossío, que admirava el seu joc. A Rafael Alberti ja l’havia conegut abans gràcies a De Cossío. A Madrid va arribar a conèixer Federico García Lorca, i el poeta va protagonitzar un incident quan va anar a Madrid a veure un partit de futbol de la selecció espanyola contra un club txec de Brno, partit de preparació d’un duel contra Àustria. Lorca va voler entrar a l’estadi Metropolitano, però no tenia entrada. I en lloc de pagar se li va acudir una idea per mirar d'entrar-hi gratuïtament. Quan els treballadors de l'estadi el van fer aturar, Lorca, entremaliat, els va dir: “No sabeu amb qui esteu parlant, oi? Soc Samitier!" La jugada no li va sortir bé, ja que els treballadors del camp coneixien Samitier, però no Lorca. Al final, De Cossío, que era intel·lectual però també president del Racing de Santander, va aconseguir fer-lo entrar al camp.

Retorn a casa després de la guerra

Samitier va tornar a Barcelona després de dos anys a Madrid, just abans de la Guerra Civil, quan va marxar a França per acabar la seva carrera al Niça. Amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial, va tornar a casa. Samitier, que no havia destacat per parlar gaire de política però llavors era contrari al franquisme, va ser depurat per les autoritats, que van obligar-lo a demanar perdó i a declarar-se fidel al nou règim si volia treballar. I ell volia, per ser el nou entrenador del Barça. Amb la seva presència a la banqueta, l'equip es va proclamar campió de Lliga en la temporada 1944-45, un títol que es resistia des del 1929. Del 1944 al 1947 va aixecar la moral del barcelonisme a l'apostar per la tàctica 3-2-5 en comptes de la clàssica 2-3-5. A més, va ser el primer tècnic a controlar la dieta dels seus jugadors i va professionalitzar molt més la preparació física del primer equip. També va ser secretari tècnic de Barça, i va ser ell qui va fitxar Kubala: va trucar a la porta del mateix dictador Francisco Franco per aconseguir tenir els papers per fer jugador l'hongarès. Samitier era d'aquells que sempre es portaven bé amb tothom, a banda i banda. De Franco s'explica que, preguntat per Di Stéfano, va dir: "És un bon jugador, però Samitier era millor".

Samitier, que apareix al film dels anys 50 Once pares de botas al costat de l’hongarès, també va ser el responsable del fitxatge d’Alfredo Di Stéfano pel Barça el 1953, operació que va acabar frustrada perquè les autoritats de Madrid van moure’s a favor dels interessos del Reial Madrid. En aquesta ocasió, Santiago Bernabéu va moure les cartes millor que el Barça. Amb amics a mig món, el Sami va fitxar jugadors per tot arreu, un d’ells el brasiler Evaristo de Macedo.

Samitier va morir el 1972, després d’uns últims anys en què es deixava veure cada dia pel Camp Nou, fent de relacions públiques del club de la seva vida. Juntament amb Ricard Zamora, Àngel Rodríguez –fundador de l’Espanyol–, Ladislau Kubala i Joan Gamper, és una de les poques personalitats del futbol català amb un carrer a la ciutat de Barcelona, just al costat del cementiri de les Corts, on va ser enterrat, al costat del Camp Nou. Milers de persones van assistir al seu funeral, amb Antoni Ramallets i Ladislau Kubala portant el seu fèretre.