El Barça aprèn a fer negoci a Montjuïc just quan decideix marxar-ne
El club s'acomiada del Lluís Companys amb 5.000 aficionats més de mitjana que el curs anterior i guanyant més diners
BarcelonaEl Barça afrontava l'exili a Montjuïc amb cert optimisme. Era l'estiu del 2023, l'equip acabava de guanyar la Lliga i els últims mesos s'havien assolit uns registres magnífics de venda d'entrades al Camp Nou. El club tornava a estar de moda, la pandèmia ja era història i hi havia ganes de veure el futbol al camp. Per tant, que la davallada d'aforament –ja que al Lluís Companys hi cabia la meitat de la gent– es podria compensar amb una política de preus més agressiva. Es van apujar els abonaments, es va discutir amb els tècnics de BSM –l'empresa que gestiona l'estadi– per posar més cadires de les previstes inicialment i fins i tot es va projectar instal·lar pantalles perquè es poguessin vendre les localitats de baixa o nul·la visibilitat a preus populars. Sobre el paper tot tenia sentit i els números quadraven.
Ara bé, ben aviat es va veure que aquesta política de negoci no tenia sentit, començant pel fet que la massa social va donar l'esquena a l'equip. Dels 81.000 abonats al Camp Nou, tan sols 6.000 van comprar el passi en primera instància. La xifra va créixer fins als 17.000 després, quan van abaixar els preus a la meitat. Montjuïc estava lluny, no era atractiu ni per a l'aficionat ni per al turista. I llevat de partits clau com el clàssic contra el Reial Madrid, a la resta d'enfrontaments l'assistència era discreta. Des de les oficines es posaven les mans al cap i calculaven que, respecte al curs anterior, deixarien d'ingressar al voltant de 100 milions en el concepte de l'estadi. Tota una ruïna per al club que va fer posar nerviós molta gent. També hi havia tensió entre membres de la directiva, que van arribar a queixar-se a alguns periodistes en petit comitè: "Heu parlat d'anar a Montjuïc com si fos anar a Sibèria". Per postres, el Barça de Xavi era molt irregular i, sense bons resultats, el barcelonisme estava desmobilitzat.
L'estada a Montjuïc havia de durar una temporada i mitja. Finalment han estat dues de senceres. Tenint en compte com anava el negoci, seria lògic pensar que prorrogar l'estada era una catàstrofe econòmica. Però el cert és que, un any després, el panorama ha estat radicalment diferent. I no només perquè la pilota hagi entrat. El club ha canviat la política de venda d'entrades i, malgrat proposar uns preus d'entrada desorbitats, ha aconseguit rècords de vendes i de facturació. "Ens ha costat entendre com funcionava el Lluís Companys. Era un estadi nou i un entorn nou. Al final la feina ha donat molt bons resultats", diuen a l'ARA fonts del club. L'objectiu de principi de curs era assolir 154 milions en concepte d'estadi, preveient jugar a Montjuïc i al Camp Nou. De moment, el club encara no ha fet pública la xifra final de negoci, perquè s'estan tramitant les últimes factures amb BSM, però serà molt per sobre dels 126 milions ingressats el curs anterior.
45.962 espectadors de mitjana
L'anticipació en la venda ha estat clau per a l'augment de la facturació, que ha estat un 57% superior a la temporada anterior, i ha passat dels 50 milions als 81,2. "Coneixem millor Montjuïc i les rutines dels espectadors, que són factors clau per millorar tant les entrades com la facturació", asseguren des dels despatxos. El club posava a la venda les entrades cinquanta dies abans del partit per minimitzar factors negatius no controlables com les lesions, les sancions o la meteorologia. A més, aplicava una política de preus variables (Dynamic Pricing) en funció del rival, de l'oferta i de la demanda.
L'estratègia ha estat arriscada perquè s'ha augmentat un 39% el preu mitjà per localitat. Ara bé, s'han venut el 88% de les localitats disponibles per partit. Per tant, no només s'han ingressat més diners, sinó que l'estadi també ha estat més ple. El curs passat, dels 24 partits disputats, en la meitat (12) no es va superar la barrera dels 40.000 espectadors. Aquesta temporada, dels 28 partits tan sols en un s'ha estat per sota. I s'ha tancat amb una mitjana de 45.962 aficionats per duel, 5.000 més que el curs anterior (40.982).
Últimament s'ha dit que el futbol s'adreça només als turistes amb la butxaca plena. I el Barça desmenteix aquesta tesi amb dades. Segons les fonts oficials del club, el 56% de l'assistència total han estat abonats, socis o acompanyants –aquest curs, el nombre d'abonats ha passat dels 17.000 als 23.100–, mentre que un 30% han estat turistes. La resta, aficionats catalans que compraven tiquets de manera esporàdica. És a dir, que set de cada deu seguidors eren locals. "Passa una cosa curiosa. Els catalans compren més entrades de cop, segurament perquè hi van en família, però gasten menys al camp. En canvi, els turistes en compren una o dues, però a banda d'estar disposats a pagar més diners per aquestes localitats, també gasten més al camp. Fins a un 45% més", expliquen al Barça.
Un clàssic de rècord
Si decideixen gastar més és perquè s'ho poden permetre. Però també perquè, per a ells, veure el Barça en directe és una oportunitat única. I a banda de comprar localitats cares –preferiblement, de tribuna–, també es deixen seduir pels paquets alternatius que ofereix el club. Siguin els vips, que inclouen un seient més còmode i canapès durant el partit, o alternatives com seure al costat de les banquetes o veure els jugadors des de la zona de vestidors.
L'exemple màxim d'aquest negoci és el dia del clàssic, en què es van batre rècords absoluts de facturació, que van començar pels 13,85 milions d'ingressos totals. Una xifra que supera les millors que es van aconseguir al Camp Nou. Aquell dia només en productes vip es van ingressar 4,2 milions (les 1.200 localitats d'aquest tipus es van vendre a una mitjana de 3.370 euros cadascuna). I les entrades estàndard que estaven a la venda van tenir un preu mitjà de 554 euros, IVA a part. Això sí, 11.000 socis no abonats van poder comprar entrades anticipadament a un preu mitjà que rondava els 250 euros. Cares, però no prohibitives.