El Barça esvaeix els dubtes amb una golejada per il·lusionar-se a Europa

BarcelonaEl Barça vola alt a Europa. Amb una pluja de gols que va passar per damunt del Newcastle, l’equip de Hansi Flick va transformar els dubtes en somnis. Feia anys que no es veia una golejada a la Champions com aquesta (7-2), amb un segon temps en què la gent es fregava els ulls. I tampoc es va necessitar la millor versió de Lamine Yamal i Pedri per aconseguir un resultat convertit en un avís per navegants. Si equips com el PSG o el Bayern aconsegueixen grans golejades a Europa, el Barça també.

I això que al descans el partit era com tenir mal de queixals. Però Flick va saber estirar les orelles i entendre què calia fer per acabar trobant plaer després que, en alguns trams, li havia tocat patir de valent. Tots els dubtes de la primera part es van transformar en una pluja de gols d’un equip que ja és als quarts de final, preparat per al següent repte. Però la golejada no pot amagar la ganyota de dolor de Joan Garcia, lesionat muscularment, i d'Eric Garcia. Peatges cars que cal pagar a un equip que físicament pateix massa.

En absència de control, el Barça va aconseguir un cabàs de gols que demostra la fam que té l'equip. Potser li falta físic, però de caràcter va sobrat. Però és un Barça amb dues cares, amb un atac que ho transforma tot en or i una defensa que fa patir. L’intercanvi de cops salvatge amb un Newcastle que va vendre cara la seva pell durant tota l’eliminatòria va acabar decantant-se a favor d’un Barça que s’engresca veient que Raphinha i Lewandowski van recuperant el seu olfacte golejador quan fa més falta. L'eliminatòria es va decidir en 10 minuts per recordar a l’inici de la segona part, quan l’equip de Flick va fer miques uns anglesos que fins llavors semblaven millors. Res a veure amb una primera part en què la defensa va estar massa tendra. El Newcastle, amb més punteria, hauria pogut deixar fora de la cursa europea un Barça que va sortir triomfant d’un examen que més d’un, com Cancelo i Araujo, van suspendre.

El partit començava amb les banderes al vent. Sí, el vent. Massa vent. Barcelona havia viscut un dimecres de sol i a l'arribar l’hora del partit el clima semblava el de Newcastle, amb fred i un vent gèlid que tallava la pell. I els jugadors d’Eddie Howe van començar a ferir la defensa blaugrana ja de sortida, especialment amb una banda esquerra per on Harvey Barnes i Lewis Hall feien el que volien, atacant un cop i un altre un Eric Garcia que, per acabar-ho de complicar tot, es va lesionar de seguida. En el seu lloc va entrar un Araujo destinat a ser martiritzat pels anglesos, que ensumaven que podien guanyar el partit per les bandes. Perquè a l’altre lateral feia de les seves aquest doctor Jekyll i Mr. Hyde futbolístic anomenat João Cancelo. Si fa pocs dies va brillar contra el Sevilla, contra el Newcastle feia mal d’ulls veure que no n’encertava ni una en defensa.

Els anglesos, amb alguns dels jugadors més alts, forts i físics del continent, aconseguien que Pedri no aparegués per amagar la pilota. El resultat era un intercanvi de cops en què les defenses patien. Primer va colpejar el Barça, gràcies a un bon moviment de Lamine, la relliscada d’un defensa rival i la qualitat de Raphinha. Hi va respondre Elanga amb assistència de Hall, que va agafar tota la defensa blaugrana endormiscada. Cops amunt i cops avall, com quan els boxejadors s’obliden de defensar i es van estomacant sense pietat. Marc Bernal es va encarregar de fer el 2-1 després d’una falta lateral blaugrana, confirmant l’idil·li amb el gol del jugador de Berga, que ja ha marcat tant a la Lliga com a la Copa i la Champions. Però el Newcastle trobava camí lliure per les bandes i va empatar de nou gràcies a un Elanga que feia el que volia amb Cancelo. Sort en va tenir el Barça de no rebre el tercer poc després, ja que de nou el lateral portuguès va perdre la posició i va tocar lleument Elanga en una jugada que hauria pogut ser penal. No ho era. Sí que ho va ser poc després una acció de Trippier sobre Raphinha. Lamine es va encarregar de transformar-lo per tancar el primer temps amb el Barça al davant i molts dubtes. A estones, quan atacava, l’equip de Flick semblava imponent. Quan defensava, no semblava un equip favorit per arribar a la final de Budapest.

Jugava amb foc, l’equip de Flick. Sabia que havia de fer més gols. Dit i fet. En menys de 10 minuts, el Barça en va fer tres aprofitant la intel·ligència de Raphinha i els moviments de Fermín, autor del quart. El cinquè i el sisè van ser de Lewandowski, el guerrer amb màscara que va deixar fora de combat un Newcastle que havia perdut Tonali per lesió. L’eliminatòria ja estava acabada. Tothom ho sabia. Però el Barça va seguir buscant més gols el dia que, per fi, després de tants anys, el Camp Nou tornava a viure un partit d’eliminatòries europees. Veient que els anglesos s’havien rendit, Flick va fer entrar Dani Olmo, Espart i Ferran Torres, per veure si el valencià també recupera l’olfacte golejador. Però el setè el va fer Raphinha quan l'afició feia festa grossa, tot i la lesió muscular de Joan Garcia. L'alegria mai és completa.