Cata Coll: "Soc molt culer, però encara més antimadridista"

Sant Joan DespíCata Coll (Pòrtol, 2001) atén l'ARA contenta després d'haver guanyat el Reial Madrid a Montjuïc i abans de visitar el Chelsea aquest dijous (21 hores, TV3). La portera va ser decisiva contra les blanques, aturant un penal en un moment clau pel transcurs del partit, quan el marcador encara era de 2-0. "Sabia que el pararia, no era penal i com que no s'havia de xiular, sabia que el pararia", explica que va dir, segura, a les seves companyes. Convicció, naturalitat i, des de fa poc més d'un any, també treball psicològic per "gestionar la pressió i ser millor".

Cap a Stamford Bridge.

— Sí! Amb moltes ganes, després de guanyar el Madrid, ens ha donat confiança. Era un partit en què moltes jugadores volíem la revenja. Estem motivades i més contra el Chelsea, al seu estadi... Sabem el rival que és. És un dels millors equips que hi ha ara mateix a Europa, però també sabem molt bé l'equip que som nosaltres, com hem de jugar i què hem de fer per guanyar el partit.

Veniu de jugar a Montjuïc. Ara aneu a l'estadi del Chelsea. Quin és l'ambient que t'ha impressionat més?

— San Mamés, a la final de la Champions del 2024. Un estadi com aquell, ple d'aficionats del Barça, com ens van animar... Va ser increïble. Mai ho oblidaré.

Com és la diferència de jugar al Johan o jugar en estadis grans com aquests?

— Al Johan estem en família, més petitó, més recollit. Puc parlar perfectament amb les companyes, ho sents tot... Als estadis grans ja puc cridar que no em sentiran! Però esclar, ens agrada jugar en estadis grans, amb un bon ambient... Tant de bo cada setmana fos així!

Fas res especial abans de jugar un partit contra rivals com el Madrid o el Chelsea?

— La veritat és que no. El que m'ajuda, de fet, és seguir les rutines de qualsevol partit, tenir normalitat... Això és el que em dona seguretat i em fa sentir que, el que depèn de mi, està sota control.

Sents nervis?

— Nervis, no. Però és cert que contra rivals així sents adrenalina, però això és bo, oi? Això és el que agrada a qualsevol futbolista. Són els partits que vols jugar. Anar a estadis com aquests, jugar contra equips així, defensant l'escut del Barça, sabent que pot ser un partit dur... L'adrenalina que et dona el futbol en aquests partits és el que més m'agrada.

Sobretot jugar contra el Reial Madrid. En altres ocasions has dit que ets més antimadridista que del Barça.

— Soc molt culer, molt, però ho mantinc. Aquesta rivalitat m'agrada. No considero que sigui tòxica ni res d'això. Jugo contra companyes que estan al Madrid i quan coincidim amb la selecció espanyola m'hi avinc molt bé. Però quan ens enfrontem, elles representen el Madrid i el Barça, i jo sempre vull que guanyi el Barça, perquè soc culer i, per tant, no vull que guanyi el Madrid. M'encanta viure aquesta rivalitat com a jugadora.

La diferència de nivell entre el Barça i el Madrid està cada cop més ajustada?

— Diria que sí. He de dir que, per a mi, aquest any ha sigut el millor Madrid amb què m'he enfrontat. El 4-0 crec que, sent realista, no és just amb el partit que es va veure. Elles també van tenir ocasions i ens haurien pogut marcar algun gol i entrar en el partit. Vam resoldre bé el partit, però crec que cada cop s'acosten més al nivell que volen tenir.

Vas veure perillar el partit en algun moment?

— Sí, amb el 2-0 elles fan un gol i comences a estrènyer el cul, t'empaten, et tires endarrere... Amb 2-0 ningú podia donar per fet encara que guanyaríem, havíem de lluitar pel tercer, pel quart... I ho vam aconseguir.

Va ser clau que aturessis el penal. Un penal polèmic, que vau protestar molt.

— Sabia que l'aturaria perquè no era penal. Ho vaig dir a les companyes en acabar el partit: "L'he aturat perquè sabia que no era penal". Era de justícia que el parés... Estava convençuda que l'aturaria, que el llançaria on el va llançar... És cert que també has de tenir sort d'encertar el costat, esclar, però també hi ha una part d'estudiar-ho. Just el dia abans l'entrenador de porters m'havia passat vídeos de com tira ella [Caroline Weir] els penals i una mica la sensació, abans del llançament, d'on xutarà...

Què és el més difícil de ser portera?

— Ser-ho durant els 90 minuts. No és aturar un penal o un un contra un. Per mi el més complicat és mantenir la concentració durant tot el partit, especialment contra rivals que t'arriben poc, però que quan arriben has d'estar concentrada. M'ha anat molt bé treballar-ho amb el meu psicòleg. Encara em costa estar concentrada tot el partit, a vegades la meva ment marxa: penso en què faré després si han vingut amics a veure'm, l'endemà...

Tens algun truc per mantenir-te concentrada?

— Doncs a vegades cantar cançons. En canto de mallorquines o l'última que ha sonat més al vestidor o està de moda, com amb La morocha al seu dia, per exemple [riu].

Molts esportistes aneu al psicòleg. Ho recomanes?

— Sí, molt. Jo era d'aquestes que pensava que podia jo sola amb tot, fins que vas madurant i veus que no. Sent futbolista sents molta pressió externa i també interna, quan crees unes expectatives a les quals penses que pots arribar i no te'n surts. Fa un any i poc que hi vaig i m'ha ajudat molt a equilibrar tot això.

Si no fossis futbolista que t'agradaria ser?

— Jo no sabia que seria futbolista ni mai em vaig imaginar que arribaria al Barça... Era un hobby i de petita l'alternava amb el tenis fins que als 15 anys el meu pare em va dir que havia d'escollir entre l'un o l'altre i vaig escollir el futbol. És l'esport que més m'agrada després del futbol i, si no fos ni futbolista ni tenista, potser seria policia, com el meu pare.

Trobes a faltar Pòrtol?

— Sí, molt! Ho trobo a faltar tot de Pòrtol [riu]. Al final és casa meva, és un poble petit... Allà no em sento com una futbolista, sinó com una persona que simplement sempre ha viscut allà. La meva família és d'allà, tots els meus amics són d'allà... A la mínima que puc hi torno.

Què és el que més t'agrada del Barça?

— Crec que la frase 'Més que un club' ho defineix molt bé. El Barça creu en el projecte, van confiar en mi des del primer moment i per mi el Barça ho és tot: oportunitat, excel·lència, ambició... Sobretot és casa. Em sento com a casa i per a mi, això, és molt important.

T'hi veus fent tota la carrera?

— Em considero molt jugadora perfil Barça. No em veig en un equip en què no participés en la sortida de pilota. Així que tant de bo. De moment tinc contracte fins al 2029.

Luis Rubiales ha publicat un llibre i ha tornat a escena. Què en penses?

— Que vol protagonisme i ja està. No sabia ni que havia tret un llibre... Ja és passat, ara vol tornar a ser protagonista, però m'és absolutament igual el que faci.

Hi ha hagut baixes i només ha arribat un fitxatge. Teniu millor o pitjor plantilla que la temporada passada?

— Ni millor ni pitjor. És bastant igual, diria. Han marxat jugadores i només ha arribat Laia Aleixandri, però han pujat del filial Clara Serrajordi i Aïcha i ho estan fent molt bé. S'ha de confiar en La Masia. També les més joves que ja eren al primer equip tenen un any més d'experiència... Me n'aniria on fos amb aquest equip sabent que guanyaria o estaria a prop de guanyar.

Com és treballar amb Pere Romeu?

— Molt bé. És molt bon tio i sap molt de futbol. No he conegut ningú que sàpiga tant de futbol com ell. A més, és una persona amb qui hi pots parlar i confiar i és molt important poder-hi xerrar ni que tinguis una opinió diferent. Està fent una feina increïble, com tot l'staff. Confio plenament en ell. També m'inspira confiança. A vegades, si tinc dubtes per exemple amb la sortida de pilota, li comento i ell em diu que confiï, que anirà bé.

L'última. Rafel Navarro s'estrena com a seleccionador de Suïssa. Va deixar el vestidor fa tot just un parell de setmanes. El trobareu a faltar?

— Òbviament. Era un tio top, amb caràcter. Amb pilota aturada crec que és un dels millors entrenadors, també ens ajudava molt amb vídeos individualitzats per a cada jugadora. Crec que tothom entén per què se'n va. És una oportunitat que no podia rebutjar.