Tan crescut, fatxenda i perdonavides com vulguis, fill meu: els apunts en calent del Barça-Inter

BarcelonaEmpat bestial en un partit espectacular de Champions entre el Barça i l'Inter de Milà. A continuació, uns apunts en calent.

Queda Milà per continuar somiant. El Barça va fer el més difícil, que és anar a remolc durant els noranta minuts. Es va sobreposar a dos gols en contra i va situar el 3-3 en la jugada següent de rebre el tercer d'un Inter en què Dumfries va ser un autèntic malson per a la defensa blaugrana. Els italians van marcar el quart en una altra galopada del perillós carriler neerlandès culminada per Mkhitaryan, però un fora de joc mil·limètric va salvar el Barça d'anar al Meazza amb una derrota al sarró. Si el pla A és el risc i el pla B no interessa gens explorar-lo, caldrà anar a mort amb les idees de Flick també a la tornada de la setmana que ve. No hi haurà retrets si la final de Múnic no té presència catalana. La temporada, passi el que passi també a la Lliga, ja es pot donar per bona. Ara bé, el triplet encara és possible.

Crescut rima amb collonut. No es pot dir que el barcelonisme hagi assistit ja al primer gran partit de Lamine Yamal amb la samarreta del Barça. N'ha fet tants com els de l'Inter amb només disset anys que potser convindria esperar-nos per fer el titular. Amb 0-2 al marcador, el superguerrer de Rocafonda es va posar l'equip a l'esquena per sortir del pou i es va inventar un golàs per aixecar els ànims a Montjuïc. Minuts després, va tornar a humiliar el pobre Dimarco per acariciar una obra d'art que només Sommer i el travesser van arruïnar. Ni Maldini en plenitud fusionat amb el millor Puyol podrien aturar aquest Lamine Yamal que, en la prèvia, conscient que és boníssim, va reconèixer que està una mica crescut i fins i tot va presumir d'aquest posat perdonavides. Serà impopular, però l'entenem. Carpe Diem, tu.

No era tan mala notícia. Escrivíem fa uns dies que el barcelonisme no havia de patir en excés per la baixa de Lewandowski, que va caure lesionat contra el Celta. Quan Flick li ha donat descans, el Barça no només no ha notat la seva absència, sinó que ha generat encara més perill amb futbolistes menys posicionals i, per tant, més difícils de controlar pels centrals rivals. L'escollit per rellevar el polonès en punta, Ferran Torres, interpreta a la perfecció aquest rol indetectable i ja suma dinou gols aquesta temporada, molts dels quals decisius. Va fer la diana més important de la final de Copa de dissabte, va repetir contra l'Inter i definitivament ha obert un debat a la davantera.

Una planificació miserable. El Barça de Flick il·lusiona. Lamine Yamal és un escàndol de futbolista. Pedri governa els partits com li dona la gana. Raphinha sembla la reencarnació de Rivaldo. Iñigo és el central del present. Cubarsí, el del futur. Tot això és veritat i cal donar-li a Laporta el mèrit que es mereix sobretot per l'aposta que va fer a la banqueta. Ara bé, no es pot perdre de vista que aquest equip és fill d'una profunda crisi econòmica que només s'ha driblat a cop de palanques i cautelaríssimes i que ha obligat a forçar la màquina amb determinats homes sense recanvi de garanties. Un d'ells, Kounde. 4.400 minuts després, el seu cos ha dit prou igual que els de Balde i Lewandowski. La Masia és increïble, però no pot tapar totes les mancances de planificació.