"Flick està bastant més a prop de la tradició del Barça que Xavi"

BarcelonaEl futbol no es cansa de demostrar que és política, economia i problemes socials, i que és capaç de canviar l'estat d'ànim d'una determinada societat. Per bé i per mal. Malgrat això, encara hi ha molts individus que acostumen a mirar amb superioritat moral els seguidors d'aquest esport, que ho redueixen a 22 homes o dones corrent darrere d'una pilota i a l'expressió de "pa i circ". Aquesta altra part també és certa, però només és una aresta de la complexitat d'un joc que, per exemple, té forts lligams amb la filosofia. L'exatleta olímpic Martí Perarnau (Barcelona, 1955), especialista en l'anàlisi del futbol des de tots els seus vessants, ho argumenta en el llibre El fútbol y su filosofía (Roca Editorial).

La conversa de l'ARA amb Perarnau té lloc amb la remuntada del Barça al Madrid encara fresca. "Salvant la distància temporal, aquest partit em va recordar el 2-6 del Barça de Guardiola al Bernabéu", explica Perarnau. "Hi ha moments que el Barça va mastegar la pilota i altres moments clarament verticals. Les jugades de Lamine Yamal i Raphinha en aquest clàssic em van recordar el gol d'Henry al Bernabéu", considera. "L'equip de Flick està bastant més a prop de la tradició del Barça que el de Xavi. El de l'any passat no s'assemblava gaire al joc que assimilem com la identitat del Barça. Aquest joc de Flick s'assembla molt al joc tradicional del Barça, però té dues dinàmiques molt diferents".

Quines són aquestes dinàmiques? "Té estones de joc posicional, quan s'acumulen moltes passades de pilota i es controla el joc a partir de la pilota, un dels trets característics claríssims del joc del Barça, i després té una dinàmica dins els mateixos partits de joc vertical aprofitant els espais a l'esquena del contrari quan aquest surt a pressionar. Les dues maneres de jugar són molt característiques del Barça. Amb el Johan, el Rijkaard, el Pep, el Tito i el Luis Enrique. El Barça de Xavi, en canvi, no dominava bé aquests dos vessants".

La naturalitat de Flick

El fútbol y su filosofía es reparteix en trenta capítols que comencen amb una frase filosòfica d'algun personatge del món del futbol. Una d'elles és "L'entrenador que no sap emocionar ni emocionar-se no sap vèncer", que va dir Manuel Sérgio, un filòsof portuguès que va ser vicepresident de l'Os Belenenses. "El factor emocional em sembla 100 vegades més important que el físic a l'esport d'elit. Del Flick, destacaria sobretot que té una emoció molt poc visible, la naturalitat. Tinc la sensació que una de les coses que més ha aportat, deixant de banda el joc, és la naturalitat en la presa de decisions de qualsevol mena. És una emoció que és la base de l'èxit d'aquest equip". Això, segons Perarnau, ha provocat que els jugadors hagin vist en Flick algú de qui es poden refiar. "A partir d'aquí, creix una confiança i una creença respecte al fet que allò que em diu no ho fa amb segones intencions. Per tant, poso el meu destí immediat a les seves mans".

Una altra frase d'El fútbol y su filosofía és de l'entrenador basc Xabier Azkargorta: "Es juga com es viu". El Barça de Flick és un equip format per jugadors extremadament joves que juguen permanentment al límit. "Aquest Barça és un equip absolutament agosarat que no té por. Per a mi és l'equip sense por perquè encara no li han passat coses com perquè li entri la por al cos. El caràcter i la personalitat dels joves s'imposen per davant de la por que puguin tenir els més grans", analitza. Contra el Madrid, amb un 4-2 el Barça encara tenia la línia defensiva al mig del camp, fet que va comportar el 4-3. "L'edat dels jugadors està generant aquesta manera de fer. Quan es facin grans els passarà com a totes les persones quan ens fem grans. He aconseguit un determinat botí, vaig a veure com el protegeixo. Però encara no en tenen prou. La manera de jugar està influïda per la manera de ser", afirma. I dona un consell: "Cal gaudir molt del present i dels pròxims anys perquè és un moment molt històric en el qual s'ajunta gent molt jove, molt bona, molt agosarada, sense por i amb ganes de construir-se la seva pròpia vida com a futbolistes".

El problema del Madrid

Un dels més assenyalats en el clàssic de diumenge va ser Carlo Ancelotti, que ja ha signat amb la selecció del Brasil i deixarà el Madrid quan acabi la Lliga. A El fútbol y su filosofía també apareix una frase de l'italià, a qui Perarnau considera un taoista de manual: "Hi ha dos tipus d'entrenadors: els que no fan res i els que fan molt mal". Perarnau opina que Ancelotti al Madrid "ha fet una bona feina fent allò que sap fer, deixant que els talents vagin brollant d'una manera espontània i sense forçar-los". Però puntualitza: "Probablement, ho ha fet perquè si hagués volgut intervenir molt, hauria provocat força conflictes en un vestidor amb molts egos. I aquest any les carències estructurals del joc han estat més importants que la gestió d'egos".

¿Mbappé és culpable d'aquestes carències estructurals? "Més que l'arribada de Mbappé és la sortida de Kroos la que trenca definitivament l'equip", respon Perarnau. "La meva teoria és que tot equip gran necessita tres tipus de jugadors: l'estrella, el jugador estructural i el salvavides. El Barça té Lamine Yamal com a jugador estrella, Pedri com a estructural i els centrals com a salvavides. Al Madrid, en canvi, li falta ara el jugador estructural que dona la personalitat a l'equip. Si et manca, l'equip perd la seva identitat. L'equip ja no té la capacitat de canviar d'una manera de jugar a una altra". I aquest Barça imberbe t'acaba passant per sobre quatre vegades en una temporada.