Ser dona en un grup d'animació del Barça: "Vaig haver de guanyar-m'ho el doble que un home"
Els col·lectius estimen que representen només un 15% sobre el total dels participants, amb l’excepció del futbol femení
BarcelonaCàntics, banderes, salts i repicar de tambors. Són elements quotidians de les grades d’animació, una part fonamental de l’ecosistema dels grans recintes esportius. En aquests espais, però, les dones no acostumen a representar més d’un 15%, segons calculen les diferents penyes consultades. “Per formar part de la grada d’animació al Camp Nou vaig haver de guanyar-m'ho, d’esforçar-me el doble per demostrar que m’ho mereixia, quan a un home ja se li pressuposa”, reconeix Mònica Roca, membre de la Penya Barcelonista Sang Culé, i pionera en els anys 90. “A la grada se senten sovint insults molt masclistes, i quan passa és impossible no enfadar-se. Més d’un cop les dones ens hem discutit amb els que els profereixen, però és esgotador lluitar constantment”, afegeix.
“Es criden expressions que són totalment masclistes, que estan fora de lloc”, explica Marta Giménez, membre de la Penya Almogàvers des de fa set anys. Defensa que a la seva penya "es respecta les dones”, però que en altres “no hi ha la mateixa actitud”. “Entre els meus companys mai he viscut menyspreus, però en altres grups que ens envolten, sí. Encara estem molt allunyats de la situació ideal”, denuncia.
La grada d’animació del Camp Nou, ara traslladada a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, està formada per la Penya Almogàvers, Nostra Ensenya, Front 532 i Supporters Barça. “Són quatre maneres d’entendre el futbol diferent i de viure el Barça. Cadascú té el seu lloc, però a vegades passen coses que no ens agraden. La grada del Barça acaba sent un reflex de la mateixa societat”, reflexiona l’Albert Yarza, cap dels Almogàvers.
Una conclusió que comparteixen des de la Penya Barcelonista Meritxell, habitual al Palau Blaugrana. “Com acostuma a passar, els que hi estan més presents són els homes. Ells tenen més temps que nosaltres perquè s'ocupen menys de les tasques domèstiques, que no entenc per què no es comparteixen més”, es queixa l’Antònia Hernández, fundadora als anys 80 de PB Meritxell.
La Mònica va ser una de les primeres a entrar a la grada d’animació del Camp Nou. Recorda l’època més “difícil”, a finals del 90, per la presència de grups d’extrema dreta a l’estadi. “Els meus pares em preguntaven si valia la pena anar-hi. Ells passaven por, però jo no volia deixar que quatre nazis em diguessin què podia fer i què no”. Actualment, reconeix que les dones ho tenen més fàcil per entrar que llavors, però observa que “en els grups més radicals continuen sense entendre ni acceptar la presència femenina”.
La tendència des dels anys 90 ha anat a l’alça, partint d’un inici residual fins a arribar al 15% actual. Yarza atribueix les dificultats a una “determinada manera de fer”: “Afortunadament, a nosaltres s’hi van acostar de seguida, com és el cas de la Blanca”. La Blanca Cerezo va ser una de les primeres a entrar a Almogàvers, ara fa 31 anys: “La majoria de nosaltres portem molt temps, continuem a la grada i seguirem mentre puguem. L’ambient, com a mínim al nostre grup, és maco i d’igualtat”.
El futbol femení, un món a part
La tendència, però, es trenca del tot al futbol femení. “Normalitzar que les dones juguen a futbol i formen part d’aquest ecosistema facilita la seva presència a les grades”, explica la Mònica. I així ha estat. L’assistència d’homes i dones és pràcticament paritària a la grada d’animació de l’Estadi Johan Cruyff. “L’ambient és més respectuós, sense paraules lletges ni masculinitats tòxiques. Venen molts infants a animar amb nosaltres i s’ho passen d’allò més bé”, explica Sheila Boronat, membre d’Almogàvers.
“Gràcies al Barça femení s'ha recuperat una il·lusió que feia molts anys que no hi era. A més, hem descobert jugadores excel·lents, que guanyen títols, i això es nota a l’hora d’animar”, diu l’Albert. Als partits del Johan Cruyff, la Blanca ha conegut noies que han acabat entrant a les penyes i grades d’animació: “És important tenir una bona porta d’entrada i veure que estan plenament convidades. Les animo a provar-ho, i se n’han apuntat unes quantes”, afegeix.
Pel que fa al Palau Blaugrana, on juguen les diferents seccions del club, l’ambient és “totalment diferent del futbol”, segons la Mònica de Sang Culé. La PB Meritxell és un exemple de paritat: “Vam crear-la 8 persones, érem 4 dones i 4 homes. Fins i tot en certs moments les dones han estat majoria. Ara, més o menys, estem al voltant d'un 45% de dones”, explica una de les seves fundadores. En altres grups, com els Dracs, aquest percentatge baixa fins al 10%.
La Mònica sempre ha estat “al peu de canó” per demostrar que el futbol i el Barça eren la seva passió. A la Marta la “prenien per boja” quan va unir-se a la grada, que finalment s’ha convertit en la seva família. I l’Antònia ha fet del Palau casa seva. Totes elles representen testimonis de dones que, malgrat ser una minoria, han defensat el seu espai en un lloc a priori hostil: les grades d’animació.