06/03/2022

Les imperfeccions del 'ressuscitador'

La vida és intensa quan Joan Laporta mana. Ha passat un any del seu retorn i ens n'han quedat algunes cicatrius. La principal? Encara ens dol parlar-ne. El gran reclam electoral de l’ara president del Barça va ser la continuïtat de Leo Messi. Molts culers havíem decidit, potser equivocadament, que dedicaríem uns anys de la nostra vida a donar a l’argentí un comiat que només han conegut els faraons. Això volíem, això se’ns va prometre. És de justícia preguntar-se què hauria passat si algun altre president s’hagués deixat perdre el millor jugador de la història.

Cargando
No hay anuncios

En segon lloc, la personalitat de Laporta és la que era i ha cremat noms que havien de ser importants per treure el Barça del fangar econòmic. El seu presidencialisme era ben conegut, sí. Però al rerefons d’aquests conflictes, diuen fonts pròximes al club, hi ha contractacions que no són del tot exemplars; el temps ho dirà. De la mà d’aquesta qüestió hi ha l’elecció de certs perfils que s’expliquen només des de l’amistat amb el president, no de la vàlua. I si l’hora és greu, això és un error. 

Queda un últim retret: el temps perdut amb Ronald Koeman, un entrenador tan fluix com contracultural. L’impacte de l’arribada de Xavi, amb una millora del joc abismal, fa pensar que l’equip podria haver disputat aquesta Lliga si Laporta hi hagués apostat a l’estiu.

Cargando
No hay anuncios

Així, es deuen preguntar: ¿el balanç de qui escriu és de retrets i morros? En cap cas. 

Cargando
No hay anuncios

Segurament el model de gestió de Laporta no és ortodox i violentaria consellers, accionistes i stakeholders de qualsevol empresa cotitzada. Però el que Laporta presideix és el Barça, una entitat arrelada al terreny de les passions, no a l’Excel. L’ortodòxia, a més, no garanteix res: Josep Maria Bartomeu, que probablement té un lloc entre els pitjors gestors de la història mundial de l’esport, va ser objecte al llarg dels anys de gran atenció per part de Harvard. I va anar com va anar. 

Al final, el futbol pertany al món de les infàncies felices, al racó sentimental on es forja la identitat. I, malgrat els seus dèficits, un any després del retorn de Laporta el cor ens torna a bategar abans de cada partit, ens tornem a veure com el club ungit per Cruyff i hem recuperat l’orgull de ser del Barça, amb el vell i exitós decàleg que Rosell va voler suprimir.

Cargando
No hay anuncios

Laporta, sí, té defectes. Però és a ell a qui hem de mirar quan sentim que anem cap a una nova resurrecció i quan, després d’anys d’obsessionar-nos amb el deute, ens retrobem amb la gloriosa preocupació d’esbrinar quant falta per al partit següent.