L'extemporània oferta que va rebutjar Josep Samitier, la primera estrella del Barça

BarcelonaHa passat ja més d’un segle del debut amb el primer equip, però avui dia el seu nom encara ressona entre els culers. Josep Samitier, la gran estrella mediàtica del Barça de la dècada dels vint, continua formant part del panteó dels déus barcelonistes. L’adjectiu “mediàtic” va a tomb perquè, a més de ser un futbolista gegant que va liderar la primera edat d’or blaugrana, també va tenir una projecció inèdita per a un jugador d’aquells temps. Innombrables portades de revistes, publicitat, pel·lícules i, fins i tot, amistat amb ídols d’altres terrenys del món de l’espectacle, com ara Carlos Gardel o Maurice Chevalier, són la prova que aquest jugador va traspassar els límits del rectangle de joc per esdevenir una icona de la societat catalana de principis del segle XX.

Els iniciats en la història del Barça recordaran que l’home llagosta –així s’anomenava a Samitier– va debutar al club el 1919, amb tan sols disset anys, i que ràpidament es va fer un lloc a l'alineació titular, primer com a migcampista –la davantera dels primers anys vint era intocable– i després com a davanter centre golejador. La seva trajectòria es va perllongar fins al Nadal del 1932, catorze temporades en què no va parar d’acumular títols de campió, tant a l’àmbit català com a l’estatal. Però no va ser tot un camí de roses perquè durant el seu periple els alts i baixos van sovintejar a causa del seu caràcter excèntric, que amb massa freqüència el feia actuar com un veritable xòuman. Es va esbatussar amb el més granat de l’Espanyol i de l’Europa –els dos grans rivals de l’època–, va dedicar gestos ofensius a la seva pròpia afició durant un partit contra l’Everton, va fer gires amb altres clubs sense permís del Barça, però també va encolomar quatre gols al Madrid a Chamartín i en va marcar un a l’Espanyol arrencant des de la pròpia àrea fins a batre Zamora després d’un eslàlom mai vist fins aleshores.

Així doncs, d’en Sami ja s’ha escrit gairebé tot, però de tant en tant encara sorgeixen coses noves per explicar. En aquest sentit, el que pocs culers deuen saber és que Samitier va estar molt a prop de deixar el Barça en el moment més àlgid de la seva popularitat per anar a jugar ni més ni menys que als Estats Units, on hi havia desig de veure estrelles amb prestigi reconegut al Vell Continent. Efectivament, l’any 1926 el jugador català va rebre una oferta per fitxar pels Wanderers de Brooklyn, a Nova York, una proposta, sens dubte, temptadora. Aquest equip havia estat fundat l’any 1894 i va formar part del nucli creador de la National Association Football League, una competició primigènia d’aquell país que es va extingir tot just el 1899.

L’època més profitosa del club vindria als anys vint, competint a l’American Soccer League (ASL), un campionat format el 1922 després de la fusió de diversos tornejos de menys importància. Els Wanderers acostumaven a finalitzar entre els cinc primers de la classificació i el 1926 fins i tot van arribar a proclamar-se campions d’una competició d’edició única, la Internacional Soccer League, disputada durant l’estiu d’aquell any entre tres equips de la mateixa ASL i quatre dels millors clubs del Canadà. A partir dels trenta l’estrella dels Wanderers va començar a declinar, va passar un rosari de dissolucions i refundacions, fins al 1948 en què, víctima de problemes financers, va ser venut a uns nous propietaris, i va esdevenir a partir d’aleshores el Hakoak de Brooklyn, una entitat de filiació hebrea.

Nat Agar, un magnat amb ganes de gresca

Darrere dels millors anys dels Wanderers hi havia un personatge singular, el magnat Nat Agar (1888-1978), nascut a Anglaterra i que va ser l’artífex de l’intent de portar Samitier a la ciutat dels gratacels. A inicis del segle XX, Agar va emigrar als Estats Units i allà es va vincular ràpidament al món del soccer novaiorquès: va fundar clubs i va esdevenir una persona clau en el món federatiu americà. En paral·lel a aquesta activitat, també era futbolista, no debades va jugar a diversos clubs de la ciutat fins a penjar les botes precisament als Wanderers de Brooklyn l’any 1925, club del qual era propietari des de tres anys abans. La fama a tota Europa que ja tenia Samitier en aquella època va ser la raó per la qual Agar va intentar convertir-lo en un reclam per als aficionats americans.

L’oferta que va rebre l’estrella blaugrana, si fem cas del que va publicar la premsa en el seu moment, consistia en un sou de 150 dòlars setmanals, contracte per nou mesos –la durada de la temporada– i viatge transoceànic en primera classe. Però eren molts diners aquesta xifra que li oferien? Si ho transformem a pessetes segons el tipus de canvi de l’època, equivaldria aproximadament a 1.050 pessetes setmanals, o sigui, 4.200 al mes. Ell al Barça estava cobrant unes 800 pessetes mensuals, primes a banda. Formava part del trident de jugadors més ben pagats, juntament amb Piera i Sagi, i als quals durant la temporada s’uniria Alcántara. Per tant, l’oferta americana si fa no fa multiplicava per quatre el que percebia al Barça.

Finalment, però, l’astre català va estimar-se més la comoditat de seguir jugant a Can Barça que no pas els dòlars d’Agar i l’aventura americana, de manera que es va quedar a l’entitat blaugrana fins al desembre de 1932, data en què ell i Piera van ser acomiadats del club enmig d’una important crisi institucional.