Inocente Díez 'Kubala': "Lamine Yamal té la seva mare, que és un deu"

Les Franqueses del VallèsInocente Díez, que respon a l'apel·latiu de Kubala de quan jugava a futbol, atén l'ARA al camp de futbol del CF Bellavista Millán. Està ubicat a les Franqueses, ben a prop del CF La Torreta, un club humil de barri a la Roca del Vallès on Lamine Yamal va tenir la seva primera fitxa com a futbolista. Díez, que ha dedicat bona part de la seva vida al futbol formatiu, primer a La Torreta i ara a Bellavista, és el primer coordinador que va tenir l'actual estrella del Barça. Després de separar-se de Mounir, Sheila, la mare de Lamine Yamal, va anar a treballar a un establiment de menjar ràpid a Granollers. Allà va conèixer la filla de Díez, que li va explicar que el seu pare coordinava el planter del CF La Torreta i que si el seu nen volia jugar a futbol que no es preocupés pels diners, que el portés un dia a entrenar i que ja trobarien la manera d'arreglar-ho.

Com recordes l'arribada de Lamine Yamal al planter del CF La Torreta?

— Bé, en aquell moment no apareix Lamine Yamal, sinó que apareix un nen molt petitó, amb unes galtones molt grosses i amb els cabells molt arrissats que ve amb els seus pares. I bé, com dels vora quaranta nens que hi havia de la seva edat [llavors Lamine Yamal encara no havia complert els quatre anys], els pares et diuen que el nen vol jugar, que li agrada molt això del futbol i tot plegat. El vam posar a dins del camp a jugar i, no és que llavors poguéssim veure res, però sí que és veritat que, a diferència d'altres nens petits, ell no es distreia a asseure's a terra a jugar amb la gespa artificial, amb el cautxú o se n'anava corrents plorant amb la mare o el pare, ni entrava ni sortia del camp repetidament... No, ell va posar-se a jugar, a xutar la pilota i no va tornar a sortir del camp. Això no és gens habitual.

Tens força a veure amb el fet que anés a parar al CF La Torreta.

— Per casualitat la seva mare, la Sheila, i la meva filla, la Sandra, treballaven juntes al McDonald's a Granollers i el nen insistia que volia jugar a futbol. Els horaris dels torns de feina allà eren una mica complicats, els seus pares ja s'havien separat... Ella ho tenia complicat també per poder portar i deixar el nen i tot plegat i necessitaven una persona de confiança. Llavors és quan la meva filla li va explicar que jo treballava al CF la Torreta, molt a prop d'on vivien ells llavors. I per a mi és important que els nens puguin jugar a futbol. M'agrada el futbol formatiu, el d'adults ja no m'interessa tant.

Al CF La Torreta, com Lamine Yamal, s'hi apuntaven nens amb famílies molt humils i complicacions econòmiques diverses.

— La prioritat són els nens. Entenem que és una manera de treure'ls del carrer. Vaja, d’iniciar-los una mica en l’esport, que després alguns se’n van a l’handbol, o a altres coses, però el futbol d’entrada els crida molt l’atenció. Aleshores, has de facilitar una mica les coses a les famílies que no tenen tants recursos. En general, gairebé el 100% acaben pagant, quan poden, com va ser el cas de Lamine Yamal. Se'ls va donar facilitats, com a altres nens.

Del 2009 al 2014 va estar al CF La Torreta. Després se'n va anar al Barça.

— Primer va fer proves amb l'Espanyol. El que passa és que aquí es creuen una sèrie de coses que poc tenen a veure amb l'esport, una mica lletges, que nosaltres vam aturar de cop, perquè, bé, hi havia uns interessos. Ni que no puguis reclamar drets de formació perquè va marxar amb set anys i prioritzés que el nen s'ho passés bé, sí que com a club esperes alguna mena de compensació quan marxa. Llavors també va fer les proves amb el Barça amb l'Isidre Gil, un vistaire de tota la vida d'aquí de Granollers, és qui va fer el contacte directe amb el club. El nen va tenir l'opció d'escollir i va triar el Barça, però el Barça no va complir amb tot el que va prometre al CF La Torreta. Ni llavors ni ara.

El veus molt madur per tenir disset anys?

— Em sorprèn molt, perquè era molt tímid. Molt vergonyós. Molt bon amic. Molt bon company. Tan petitó... Ell ho gaudia molt. No es perdia cap festa. Sempre hi era, era el primer en tot. Però em sorprèn encara més perquè ara el veig al TikTok ballant i aquestes coses. Bé, l’altre dia en parlàvem junts. Jo encara me l’imagino quan no parlava gaire. El renyaves, ell venia aquí a la banda, et mirava… El renyàvem perquè estava tot el dia amb la pilota. “Deixa-la anar, juga, juga!” I ell et mirava i només feia que sí amb el cap. Se n’anava i seguia fent el mateix. Només volia fer gol, una vegada i una altra. Mira, ara el veig massa madur! Amb disset anys tampoc hauria de perdre la innocència... Tindrà molta pressió i quan li posin una fitxa alta i tots ens tornem bojos... També és veritat que té sort amb la seva mare, que és un deu.

Com recordes els seus pares, Sheila i Mounir?

— En el moment que ells se separen com a parella, el nen es queda a viure a Granollers, molt a prop del camp del CF La Torreta. I és clar, era més fàcil que el veiéssim durant la setmana al col·legi de Granollers, on tinc els meus nets. I el vèiem allà cada dia. Però quan estava amb el pare, moltes vegades em tocava anar-lo a buscar jo a Rocafonda, perquè el pare, per feina, que aleshores feia de pintor, no podia. Són persones encantadores. Tots sabem els problemes que ha tingut el pare, però escolta, són circumstàncies de la vida. Jo què sé. Però que jo no hi tinc cap problema. El pare participava en els tornejos que fèiem de pares contra fills. Era molt bon jugador. Molt. Van tenir el Lamine molt joves, es van trobar sols i hi va haver gent que els va ajudar. Eren una família treballadora, normal.