Mans no xiulades, atracaments i festes paganes

Els artistes: Slavko Vincic i Paulus Hendrikus Martinus van Boekel. Els seus fets: l’anul·lació del gol de Pedri per mà d’Ansu; la negativa a xiular penal a favor del Barça en una acció idèntica, on només canviaven els colors de la samarreta de l’infractor. L’obra: un sensacional robatori en la nit de Milà. 

Un cop situats, convé que confessi que alguns vam contemplar el desfalc amb profunda satisfacció. No els ocultaré que tinc una munió d’amics s’escandalitzen cada cop que m’ho senten dir: la injustícia i l’absurd fan del futbol un joc millor. S’horroritzen quan hi insisteixo: l’enorme pes que tenen els imponderables en el resultat fan d’aquest l’esport del planeta. Per això tot naufragi del VAR ha de ser celebrat pels veritables futbolers. 

D’ençà de l’adveniment d’aquell horror de làtex anomenat videoarbitratge, que interromp el joc amb la falsa promesa de justícia, l’essència del futbol està amenaçada. No cal ser un historiador d’aquest esport per saber que des que l’home és home s’ha robat en tots els Mundials i partits amistosos, que la corrupció s’ha infiltrat per cada escletxa, que la violència ha presidit cada córner, que la trampa i l’engany han fet del futbol el seu sofà de casa. 

I creguin-me: qui els escriu no és partidari de la corrupció, ni de la violència, ni de la trampa, ni de l’engany. Però això és futbol, un joc, no la sala del Tribunal Suprem, i el futbol no ha d’evocar la deessa Justitia, sinó que ha de ser una fidel representació del món on vivim. I vostès ja ho saben, en quin món vivim, saben com els ha tractat la vida i quanta gent hauria merescut destins millors. El futbol el fan gran dos factors: que s’assembla al nostre planeta i que absolutament mai l’equip dels bons té garantit que guanyarà el dels dolents. 

El VAR venia a destruir aquest saníssim estat de les coses. ¿Ho saben, qui n’era molt partidari? Pep Guardiola, que sap que si el futbol fos just, ell hauria guanyat 12 de les últimes 14 Champions. Però fins i tot Guardiola, l’ungit de Cruyff, s’equivoca: l’essència del futbol és més important que el seu palmarès. 

Aquest esport únic, aquesta festa pagana, basa el seu encant en allunyar-se tant com sigui possible de processats com ara Wimbledon (el blanc sobre el verd, elegant drive del fenomenal atleta suís, i punt, joc, set) o del malson tecnològic de la Fórmula 1. 

Perquè a la vida de vegades es tracta de tenir dret a somiar que si corres contra Usain Bolt pots guanyar. Si hi ha futbol per mig (traveta no vista, trepitjada al clatell i braços al cel) tot és possible. I per això l’atracament de Vincic i Van Boekel a la nit de Milà va ser el triomf de tothom.