Quan reencarnar-se en David Beckham tampoc és suficient: els apunts en calent de l'Inter-Barça

BarcelonaEl Barça no jugarà la final de la Lliga de Campions. Aquesta no. Una derrota per la mínima (4-3) després d'una pròrroga posa punt final al viatge dels homes de Hansi Flick a la màxima competició continental. Però és igual. El significat d'aquests últims mesos de competició va més enllà. Ara tot fa mal, però temps serà savi. A continuació, uns apunts en calent.

No passa res. Ho hem escrit diverses vegades i ens mantenim: el Barça, aquesta temporada, ja ha guanyat. Disputar la final de la Champions i somiar amb el triplet era un objectiu preciós per a aquesta generació de barbamecs desvergonyits, però ni tan sols el més culer optimista de tots, el president Laporta, l'havia posat a sobre de la taula. Si se n'ha parlat és per la il·lusió desbordant que la tropa comandada per Flick i abanderada per Lamine Yamal fa mesos que insufla al barcelonisme. Això justament és el que s'ha de rescatar d'aquesta campanya que, de moment, s'ha guarnit amb una Supercopa i una Copa guanyades als morros del Reial Madrid. Caure a les semis europees contra l'experimentat Inter d'Inzaghi era versemblant i és decebedor, però l'excel·lent a final de curs ha de continuar intacte. Peti qui peti.  

Compte amb les hienes madridistes. Un mal càlcul d’Araujo als primers compassos de la pròrroga va servir el 4-3 definitiu de Frattesi. L’uruguaià va tornar a sortir a la foto d’una mala nit, cosa que va demostra com va ser de cara la targeta groga que va obligar Flick a treure l’imperial Iñigo del camp. Ara és feina del preparador alemany aixecar l’ànim dels seus deixebles per no deixar escapar una Lliga que el Madrid voldrà apropiar-se com un expert carronyaire. El clàssic de diumenge és encara més perillós, després de 120 minuts de desgast màxim sota la pluja i d'un arbitratge polèmic i casolà al Meazza de qui diuen que és el millor col·legiat del món. Eh, i si la Lliga es perd, el cap ben alt. Hi insistim: aquest Barça ja ha guanyat. Cal posar els llums llargs.

Gerard Martín, tu. Fa només dos anys competia al Cornellà i anava a la facultat amb el cotxe atrotinat del seu avi. A finals d'aquell curs el va fitxar el Barça per al filial i allà, a les ordres de Márquez, es va fer imprescindible. La precarietat econòmica del club va obligar Flick a pujar-lo al primer equip, on s'ha erigit en el recanvi del lesionat Balde en el tram final de la temporada. Criticat per la seva falta de tacte amb la bola als peus, Martín es va refer al Meazza amb dues centrades dignes del millor Beckham per capgirar el 2-0 que, a l'inici de la segona part, quasi sentenciava els barcelonins. La seva és una altra de les històries boniques (i una mica delirants) d'aquest equip. A l'altura de la del fumador jubilat Szczęsny o la d'Eric Garcia, que a l'hivern va estar a punt de tornar al Girona. Ni en el cap del millor guionista.

Una nit que durarà anys. Després de les dues bananes màgiques de Gerard Martín, el Barça va olorar la sang i la por de l'Inter per enfonsar-lo en el seu rectangle. Era qüestió de temps que els de Flick foradessin per tercera vegada la porteria de Sommer i encarreguessin els passatges per a Múnic. Ni tan sols va fer falta penjar pilotes per a Lewandowski, que només va entrar quan la classificació ja semblava al sarró després del gol de Raphinha al 88'. La pel·lícula l'havíem vist a Da Luz, al Metropolitano o a La Cartuja. Aquest Barça desacomplexat supera les situacions més difícils. Però no comptàvem amb el deliri que suposa que Acerbi, un central amb edat d'exjugador, forcés la pròrroga. 30 minuts més van ser masses fins i tot per a Lamine Yamal, que, així i tot, va exigir un gran Sommer per intentar dur l'eliminatòria als penals. Ha perdut, però pot seguir menjant xupa-xups i humiliant rivals.