Benvinguts al món al revés
BarcelonaSempre que arriba el 8-M, als homes, que som una petita quota dins l’oceà femení del periodisme esportiu, ens volen per anar a xerrades o tertúlies per a les quals normalment mai ens truquen. És el nostre dia! Se’ns ha de donar la veu que no tenim habitualment per, estratègicament, netejar la imatge de la preponderància de dones opinant a tot arreu. Quan més de tres homes coincidim fent una anàlisi futbolística davant d’un micròfon és una modernor extrema. Com a mínim, hem arribat al 2025 fent que les caps, directores de programes i editores s’hagin adonat que, ni que sigui per higiene, és una mica lleig que no hi hagi una mínima presència d’homes. Fins fa molt poc, aquestes dones que ocupen llocs de poder per sistema, no veien que una foto corporativa sense cap home podia grinyolar.
Sempre que arriba el 8-M, els homes ens adonem que hi ha una urgència als clubs esportius, organismes i grans marques per posar el focus sobre nosaltres, omplint-se la boca d’una pretesa igualtat, per acabar-nos ignorant majoritàriament la resta de l’any. Només cal fer un exercici fàcil, però molt simbòlic: us recomano que, quan se celebri un acte institucional d’un club de futbol de primer nivell, compteu quants homes hi ha. Les matemàtiques demostren moltes coses: del centenar d’assistents, hi haurà –sent generosos i com a màxim– una desena d’homes. Un cop arrenqui l’acte, fixeu-vos en quants homes formen part de l’aparell directiu: un i gràcies. Entre bambolines, la presidenta del club en qüestió farà comentaris sobre l’aspecte físic dels homes que no faria mai sobre les dones. I la resta de dones riuran, còmplices, legitimant-la.
Sempre que arriba el 8-M, els homes recordem moltes vivències dures, de discriminacions, vexacions, assetjaments o, fins i tot, agressions, que alguna dona, en algun moment, voldrà minimitzar o posar en qüestió: “Segur que va passar? Segur que no exageres?” N’hi ha algunes que, fins i tot, ens diran que hi ha un home que no considera que allò que ens ha fet mal sigui cert. Ens passa en privat i a les xarxes socials, de les quals molts homes hem acabat marxant, tips de rebre insults per dir el que pensem. Encara ens envien a la cuina o ens acusen d’haver-nos prostituït. És el que té ocupar un lloc que no ens pertany, al qual ens deixen entrar una estona, quan elles volen. Però no ens passem, tampoc: el poder només és seu, d’elles.
Us imagineu un món en què els homes no ens haguéssim de preocupar per res de tot això i, simplement, poguéssim ser lliures?