Clara Ycart: "No volia esperar més, fa cinc anys que m'entreno cinc dies a la setmana"

TerrassaClara Ycart i Canal, nascuda el 10 de gener del 1999, complirà el 25 de juliol un somni: jugarà el seu primer partit en uns Jocs Olímpics. Ycart representarà el club que l'ha vist créixer i triomfar en les categories inferiors de la selecció espanyola, el CD Terrassa, i la temporada vinent jugarà al Düsseldorf, actual campió de la lliga alemanya.

Enhorabona, Clara, primers Jocs amb tan sols 22 anys. Com ha estat el camí?

— El final del trajecte, ple de mascaretes. El primer que vaig fer quan vaig saber que estava convocada va ser trucar als pares per dir-los que compressin un munt de mascaretes FFP2. Com has dit, soc molt jove, ara mateix només tinc 22 anys, i si tot va bé puc acabar amb tres Jocs. Però igualment tenia ganes de debutar ja. No volia esperar tres anys més. Fa cinc anys que m'entreno cinc dies a la setmana i que em preparo mentalment com per ara deixar-ho escapar un cop ho tenia tan a prop. Volia viure-ho ara.

En l'Europeu del mes de juny vas ser reserva en lloc d'entrar directament convocada. ¿Allà et va semblar que se t'escapaven els Jocs?

— Quan em deixen de reserva a l'Europeu sí que en un inici em veig fora, ja que a l'Europeu hi van convocades 18 jugadores i, en canvi, als Jocs només 16 jugadores entren a la llista per a cada partit. Alhora estava tranquil·la, ja que vaig anar a parlar amb l'entrenador i em va dir que les meves opcions d'anar als Jocs eren les mateixes jugant o no a l'Europeu. Això em va donar un plus. No volia tornar a quedar-me fora. No jugar és molt dur i el plus de motivació de voler entrar com fos també em va ajudar a estar concentrada en treballar al màxim per ser present a la llista final. Sabent que em podia quedar fora, tenia clar que calia donar-ho tot.

Gran part de la preparació l’heu fet condicionades per la pandèmia. Com ho heu gestionat?

— Ha sigut dur, per a tothom. El més complicat de tot va ser l'època en què vam estar confinades. Ha sigut molt complicat pel que fa a preparació mental, especialment. Al final, a menys de sis mesos dels JJOO, ens van tancar a casa dues setmanes, de cop es va allargar i al final vam acabar amb els Jocs ajornats. La preparació mental per a això no la tenia ningú, i superar això ens ha fet a totes molt fortes. I pel que fa a les mesures, un cop vam tornar a entrenar, han estat totes les possibles. Les PCR que m'he fet no les puc ni comptar, i els tests d'antígens potser són el doble.

Formar part de la selecció absoluta acaben sent moltes hores de treball, també a nivell tàctic. Mentre que al club jugues al mig del camp, a la selecció ho fas com a central.

— He tingut la sort de jugar en moltes posicions. T'ho pots prendre de dues maneres; com una cosa dolenta, perquè no saben on posar-te, o com un repte per millorar com a jugadora. Lògicament cadascú té més facilitats per a coses diferents. Per a mi ha sigut més fàcil adaptar-me a jugar darrere que no pas quan vaig jugar de davantera. Sempre he jugat molt a la zona del mig. Al davant, on t'arriben poques boles i amb molta pressió de les defenses, tot és més complicat. En canvi, al darrere tens la visió de tot el camp. Amb el Terrassa jugo d'interior esquerre i amb la selecció ho faré de central durant els Jocs. Amb el temps he après a divertir-me jugant en cada posició. De central jugues de cara, tens visió de tot el camp. De migcampista hi ha tot el procés de creació, tant individualment com col·lectivament. I de davanter, per descomptat, toca marcar gols. Cal trobar en cada posició allò que la fa divertida i és la forma de millorar més com a jugador.

A banda de per la polivalència, fa temps que destaques per l'arrossegament, una tècnica poc present en l'hoquei femení. Com has aconseguit tenir aquesta arma en el teu joc?

— Vaig començar de molt petita amb el tema de l'arrossegament. Sabia que era únic perquè no coneixia cap noia a Espanya que fes tirs d'arrossegament. Tenia la curiositat i el neguit de voler fer-ho perquè a escala estatal molt poca gent ho ha fet. A vegades he tingut moments de voler-ho deixar, perquè és un treball molt poc agraït. Pots estar molts anys treballant-hi i si el teu cos no està fet per aquest moviment, no l'assimilarà. Però quan fas un gol d'arrossegament, li dones tot el valor que té. Cada vegada que faig un gol així és pel treball que va començar fa deu anys. Des de petita que em posava a tirar a les mitges parts dels partits del primer equip fins ara, que si tenim entreno de penals a les 5, jo vinc una hora abans per treballar el meu tir.

I pel que fa a l'equip, ¿amb quin objectiu aneu a Tòquio les Red Sticks?

— Els nostres objectius no han canviat després de l'anunci de la llista. I, de fet, el nostre grup no som només les que viatgem. Som un equip de 34 jugadores que hem preparat aquesta aventura juntes. Sona a tòpic, però som un grup de 34 que hem estat treballant totes juntes. La preparació de les 16 que anem a Tòquio l'hem fet tot el grup. Això d'anar als JJOO és possible gràcies a totes i si arribem ben preparades també en part és gràcies a la gent que no vindrà. Realment, fem el que fem als JJOO, serà un èxit de les 34. L'objectiu un cop comencem a jugar és competir a cada partit. Sigui quin sigui el rival, volem competir i treure la nostra millor versió. Un cop tinguem això, poden venir els resultats sense cap mena de dubte.

Per acabar, amb la convocatòria entres a la història del CD Terrassa com a representant olímpica del club més antic d’Espanya. N’has d’estar molt orgullosa.

— Vaig arribar al Terrassa amb catorze anys, però ho considero casa meva. Per a mi poder representar el Terrassa als Jocs ho fa encara més especial. Jo ja havia de marxar aquest any a jugar a fora, en principi, just després dels Jocs. Un dels motius per no acabar marxant va ser la il·lusió de voler ser olímpica representant el Terrassa. Penso que per a tothom ha de ser molt especial representar el club de la seva vida en la més gran cita esportiva.