Llorenç Gómez: "Em vaig fer un Excel amb les qualitats que calia tenir per ser el millor jugador del món"

BarcelonaPocs catalans poden dir que han estat el millor del món en la seva disciplina. Llorenç Gómez (Sant Cugat del Vallès, 1991) pot dir-ho. Nascut al Vallès, però fill de Torredembarra, de menut volia ser futbolista. I va ser-ho, però no sobre un camp de gespa amb botes de futbol als peus. Va ser-ho sobre sorra amb els peus descalços, esdevenint el millor jugador del món de futbol platja l'any 2018. Ha jugat a tots els continents, triomfant amb la selecció espanyola i un munt de clubs, del Brasil a Itàlia, de Trinidad i Tobago al Japó. Ara és entrenador i seleccionador d'un equip sense tradició, Dinamarca. Però en un sol any, gairebé l'ha portat al mundial fent una feina tan bona, que ha estat escollit com un dels tres millors entrenadors de tot el món.

Va ser un dels tres nominats ser millor entrenador de l’any, quan fa pocs anys que dirigeixes equips.No vas guanyar el premi, però va ser un èxit. Com ho has viscut?

— És mot bonic, no m’ho esperava. Primer van escollir-me perquè sortís a una llista de quaranta noms entre tots els entrenadors del món i vaig pensar que ja era bonic. Avui en dia, no es valora el treball ben fet si no hi ha títols. Quan hi ha títols, tot brilla. Llavors la gent li dona més importància. En canvi, si no guanyes un títol, sembla que t’obliden, que no et valoren pou. Però aquest any sembla que som l’excepció i m’ha fet il·lusió. Quan em va trucar un noi de l’acadèmia que tinc a Torredembarra per dir-m'ho, pensava que em feien broma. Per un cop, els entrenadors, seleccionadors i capitals dels diferents clubs i seleccions del món han votat algú valorant el treball, encara que no es va alçar cap copa. A més, pensa que vaig retirar-me fa tot just dos anys de forma prematura, ja que hauria seguit jugant si no hagués estat per les lesions. I porto tot just un any fent de seleccionador... ⁠

Quan vas arribar a Dinamarca, era una selecció per sota de la plaça cinquanta al rànquing mundial i gairebé la classifiques pel Mundial, perdent el partit clau amb una potència com Portugal. Com ho has viscut?

— La primera reunió amb els danesos va ser a Copenhaguen. Coneixia algunes de les persones presents per haver jugat contra ells, d'altres no. I els vaig preguntar quin era el seu objectiu. Allà tota la gent és molt disciplinada, gent ordenada, que coneixen el seu nivell i toca de peus a terra...així que em van dir que volien millorar any a any, de mica en mica. Jo els vaig dir que no hi estava d’acord, que jo no fitxava per aquests objectius. Que hi veia un gran potencial i calia ser ambiciós. Els vaig dir que calia anar al Mundial i ells reien. Després d’un primer training camp de quatre dies, ja van veure grans millores. L’aspecte psicològic és clau, gaudint de poc temps cada minut era clau per fer entendre a tothom que poden volar alt. A la primera fase ja vam eliminar una Suïssa que venia de guanyar un Or als Jocs Europeus. El resultat normal hauria estat perdre 1-10 i vam guanyar 3-2. Tothom va veure que la feina estava servint i l’equip va créixer. Vam arribar als quarts de final, en què tocava jugar contra una potència com Portugal. Qui guanyava, anava al Mundial. Aquí ens va fallar que estàvem fosos mentalment i ells són molt bons. Llàstima, perquè hi ha jugadors de gran nivell tècnic. Altres no tant, però ens vam quedar a un pas de classificar-nos pel mundial.

Com és el futbol platja a Dinamarca, és cert que gairebé no tenen ajudes? Com t’ho has fet?

— No hi ha ajudes de la Federació, cert. Ni la roba, imagina. Alguns patrocinadors sumen, però els jugadors s’han de pagar gairebé tots els viatges. No puc escollir entre 20 jugadors, som els que som, els que poden. A Espanya o Itàlia, pots fer una concentració de 25 jugadors i tries els 12 millors. A Dinamarca és tot el contrari. Però això va motivar-me. De fet, els vaig demanar permís per explicar la realitat en entrevistes o rodes de premsa, ja que potser es prenien malament que digués que treballàvem amb pocs recursos. Van estar-hi d’acord. Una de les claus del nostre èxit, és que s'ha ajuntat un grup de gent amb passió per aquest esport al cos tècnic i la plantilla. Un grup de jugadors que ho fan per passió, no per diners.

⁠Tornem als orígens. Com vas entrar al món de futbol platja, quins són els primers records que en tens?

— Vaig descobrir aquest esport a la platja de Torredembarra a un torneig que encara es fa. Porten com 25 anys o més. Jo era un nen i l'anava a veure, primer. Hi vaig jugar amb els amics, després, i ja feia xilenes. En aquella època volia ser futbolista, era a les categories inferiors del Nàstic de Tarragona. Però les lesions em van anar portant cap a la platja, ja que pateixo artrosi de nivell quatre que em feia patir el genoll. Era molt jove i ja estava fotut, imagina. Per fer rehabilitació, em deien d'anar a la platja, per fer esport sobre la sorra. M'estaven marcant el camí. Em van oferir jugar la Copa Catalunya amb un equip, vaig acceptar i ens vam classificar per a la Copa d'Espanya. En un tres i no res, ja era a la selecció espanyola. De sobte estava jugant un Campionat Europeu quan ni sabia aixecar la pilota de la sorra. Però tenia potencial i feia gols. Era el moment d’escollir què fer amb la meva carrera i vaig triar la platja. Va ser un encert, m'agrada més que el futbol i m'hi he fet un nom. És un esport que s’adapta al meu estil. A vegades recordo que era un nen amb lesions a qui van dir que no podria jugar a futbol i mira, amb el futbol platja he conegut tot el món. No canvio res del que he viscut.

⁠Quan vas adonar-te que podies viure d’aquest esport?

— Quan vaig veure el nivell de la selecció espanyola vaig veure que podia intentar-ho. Llavors jo no tenia els coneixements, però veia aquells grans jugadors i sabia que podia arribar-hi. Amb molta feina podia intentar-ho. Amb dinou anys vaig anar per primer cop a la selecció i, al tornar, vaig començar a treballar com un boig. Quan vaig tornar a la selecció dinou mesos després, ja era un jugador diferent, més preparat. El 2014 vaig començar a guanyar-me la vida amb el futbol platja, només dos anys després de començar. Ara toca viure-ho fent d'entrenador. Des que vaig retirar-me he après que cada dia és un regal. Ho porto tatuat a l’esquena, de fet. El futbol platja m’ha fet com soc, és un estil de vida. L’he viscut al límit, encertant o fallant. He intentat gaudir com un boig de cada detall, per això quan em vaig retirar amb 29 anys per les hèrnies discals, vaig retirar-me en pau. Estava satisfet de tot el que havia fet, m’havia deixat la pell en cada entrenament o partit. Ara puc fer d’entrenador amb 32 anys, tinc tota una vida al davant i segueixo fent el que m’agrada.

De jove deies que gairebé només feies xilenes, l'element més espectacular del futbol platja. Què vas millorar per poder ser entre els millors?

— Em vaig fer un Excel amb totes les qualitats que calia tenir per ser el millor jugador del món. I cada dia vaig començar a treballar-ho. Les diferents qualitats físiques, tàctiques, psicològiques per anar millorant. No volia ser un deu fent xilenes i un tres defensant-les. Volia ser complet en tot, arribar a l’excel·lència. No m’ha anat malament.

⁠Has creuat mig món i viscut a molts països. Quins són els teus millors records?

— Et podria dir tants llocs màgics... El primer és Rio de Janeiro. El 2017 vaig marxar cap allà amb bitllet d’anada i sense tornada, a casa d’un amic. Vaig estar aprenent portuguès, entrenant futbol platja i futvolei a una ciutat espectacular. Una ciutat alegre, vital. També et diria que jugar a la lliga japonesa va ser increïble. La seva educació i ordre... Vull tornar-hi. I Trinidad i Tobago. Allà jugàvem de nit amb il·luminació artificial, música, la gent ballant... Va ser molt bonic els dos o tres anys que vaig anar a jugar a aquest país caribeny.

Com és viure al Brasil, una meca d’aquest esport, i jugar a un club com el Flamengo?

— Gaudeixen més del dia a dia, serà cosa del clima. I com que sempre juguen, sigui a la platja o al carrer, tenen aquesta qualitat tècnica superior. Sempre és ple de gent jugant i entrenant. Va ser molt útil poder anar-hi, tant en l'àmbit esportiu com en l'àmbit personal. Jugar pel Flamengo va ser increïble. El campionat carioca a Copacabana és la meca del futbol platja. I jo vaig ser el màxim golejador i el millor jugador, sent campió. La gent va embogir a l'estadi i les xarxes socials. És un record que ningú em traurà mai.

⁠Com explicaries a qui no domina el teu esport com era la teva vida com a jugador, jugant a molts equips en el mateix any, sempre dalt d’un avió?

— És un esport en el qual la competició és molt breu. Parlem de torneigs curts, les lligues duren dos o tres mesos. I quan a un lloc és hivern, pots anar a jugar allà on és estiu. Per això vaig passar alguns anys jugant tots els mesos de l’any. Anant on hi havia lligues. I pel mig, la selecció, és clar. Així et pots permetre viure d’aquest esport, ja que amb el sou d'un club, no fas. Si jugues a diferents clubs, pots fer-ho. La part bona és que pots conèixer molts llocs, països, cultures, idiomes i gent. Em sento com si tingués 45 anys i en tinc 32, amb tot el que he viscut.

Vas ser escollit millor jugador del món el 2018, com ho recordes?

— És el punt més àlgid de la meva carrera. Jo volava, aquell any. Dominava tant el joc, que ni suava. Amb un joc molt tàctic fèiem filigranes. Vaig brillar i vaig gaudir molt. A cada competició sortia escollit com a millor jugador, així que sabia que em donarien el premi. No ho dubtava, que guanyaria, però va ser igualment emocionant. Vaig plorar com un nen, perquè tancava un cercle. Havien estat set anys treballant fort cada dia per ser el millor. Set anys que havien passat molt de pressa, en què m’havien passat tantes coses...I finalment vaig ser on volia ser, vaig saber que havia arribat al meu cim com a jugador. Jo sempre havia sabut que podria arribar-hi.

Expliques que els jugadors de futbol haurien d’haver jugat a futbol platja abans, per què?

— Jo dic que el jugador total seria una barreja entre futbol, futbol sala i futbol platja. Al futbol sala el camp és petit trepitjant molt la pilota, un joc molt àgil i coordinat, al futbol gran es fan grans distàncies i canvis de joc llargs. A la platja cal un gran domini del joc aeri. I altres coses que m'han costat molt.