Ernest Riveras: "Les xarxes socials poden destruir les carreres d’alguns esportistes"

BarcelonaSi un pensa en Jocs Olímpics, costa no posar-li la veu d'Ernest Riveras (Barcelona, 1964). El periodista català té un bagatge de moltes edicions, algunes com a enviat especial i d'altres com a comentarista. La seva experiència li ha permès escriure La historia oculta de los Juegos Olímpicos (Almuzara), un llibre farcit d'anècdotes que posa l'accent en la geopolítica de l'esport.

D’on li ve la passió pels Jocs Olímpics?

— Era una passió que tenia i no sabia d’on venia. Quan m’he posat a escriure el llibre, he trobat que em ve de veure els Jocs Olímpics del 76. Tenia 12 anys. A la meva mare li agradava veure molts esports a La2. Un any després em va regalar un llibre d’Andreu Mercé Varela que resumia els Jocs del 76. Llegint-lo em vaig adonar que havia vist els Jocs, però no m’havia assabentat de les seves històries. Me'n vaig enamorar i ja no vaig parar.

Els Jocs aconsegueixen posar el focus en esports que durant la resta de l’any tenen un seguiment molt minoritari.

— Hi ha esports que molta gent no mira durant quatre anys i després matina per veure’ls. Jo m’he volgut centrar, i d’aquí ve el títol del llibre, en la gent que vol conèixer més coses de la part oculta dels Jocs. No em refereixo a una part tèrbola, sinó a les històries que han quedat ocultes dels grans projectors. No hi ha temps per explicar totes les petites històries associades als esports desconeguts.

Li agrada fer servir l’expressió “El que no es va veure als informatius”...

— Exacte. N’hi ha moltes. He intentat explicar moltes de les coses que no s’han explicat. Hi ha 150 o 200 històries que potser es van esmentar, però que necessitaven ser investigades millor. Hi ha històries de superació, de dones o del col·lectiu LGBTI que no han rebut l’atenció que mereixien. Hi ha gent que va seguir els 16 dies de competició de París 2024 i que no es va assabentar de moltes coses.

La primera part del llibre posa l’accent en la geopolítica.

— L’esport és un element clau per explicar les lluites de poder internacional. L’escenari que tenim ara, amb Donald Trump, l’equip de refugiats que fugen dels conflictes, Palestina, Israel, Ucraïna... No barrejar esport i política és un mantra que recorden permanentment els polítics que utilitzen l’esport per als seus fins. La política sempre hi és present. Això sí, el Comitè Olímpic Internacional s’ha blindat contra la política perquè té les claus d’un esdeveniment on tothom hi vol ser. Pot marcar les regles. Si hi ha ingerències polítiques, el país pot tenir conseqüències. Però algunes vegades l’equilibri és una mica estrany. L’esport no és apolític, però la política no marca la carta dels Jocs.

Els següents Jocs Olímpics seran a Los Angeles i ningú sap com hi pot influir Donald Trump.

— Ell ha signat moltes coses que poden afectar els Jocs, però en el Mundial de Clubs de futbol que acabem de veure no hi ha tingut massa incidència. Crec que tampoc la tindrà en el Mundial del 2026, ja que ell és molt amic de Gianni Infantino. Els Jocs Olímpics són un esdeveniment que no costa diners i que dona prestigi. Donald Trump inaugurarà els Jocs i aprofitarà per treure pit. És imprevisible, però la seva política posarà problemes als esportistes o els periodistes d’alguns països. Caldrà veure què passa amb els esportistes trans, que ara mateix no podrien entrar als Estats Units. La conversa amb Kirsty Coventry serà clau perquè la que va tenir amb Thomas Bach va ser descoratjadora.

Mai havíem tingut una presidenta al capdavant del COI.

— L'elecció de Kirsty Coventry es va produir per majoria a la primera ronda i, per tant, és una figura de consens. Potser soc una mica naïf, però crec que l’olimpisme té una salut molt bona. El programa d'espònsors ha patit canvis, però continua sumant incorporacions. És veritat que els escenaris geopolítics, amb molts conflictes en marxa, no són senzills, però jo hi veig una salut de ferro. Un dels reptes és el debat sobre els atletes trans, que és un tema que està sobre la taula. Tothom hi opina, però cal abordar-lo de manera conjunta. Ara cada federació té les seves regles.

S’imagina uns Jocs Olímpics molt diferents en els pròxims anys?

— Sempre van canviant, però el core dels Jocs Olímpics es manté intacte. El seu classicisme atorga estabilitat. El COI sempre intenta eixamplar fronteres i atreure el públic jove, que és el gran objectiu de tothom. Els esports urbans hi aniran entrant. Cada organitzador introdueix esports específics i ara veurem disciplines com el lacrosse, el flag football, el beisbol i el softbol, el criquet i l’esquaix. Els eSports quedaran fora i tindran el seu propi esdeveniment.

Com és la relació dels esportistes amb les xarxes socials?

— Les xarxes socials tenen coses meravelloses i et donen notorietat. Alguns esportistes tenen històries i saben com explicar-les i comunicar-les. El problema és que també són un forat que dona protagonisme a tota mena de haters. Hi ha tres esportistes que les han patit molt: Rachael Gunn, l’australiana del breakdance que va ser massacrada per la seva actuació; Imane Khelif, la boxejadora que va ser acusada de transgènere; i Valentina Petrillo, una atleta trans que va participar als Jocs Paralímpics. Totes tres van rebre el 80% de l’odi. Les federacions estan començant a posar tallafocs perquè això no succeeixi, monitoritzant alguns comptes. L’odi et pot afectar molt, també als periodistes. Jo tinc 60 anys i en porto 40 de comentarista, així que moltes coses me les tiro a l’esquena, però imagina totes les crítiques que ens arriben. L’anonimat permet que molta gent escupi odi i que moltes campanyes contra atletes siguin dirigides. Donald Trump, per exemple, va utilitzar imatges d'Imane Khelif per fer campanya electoral. Hem de controlar les xarxes socials. Poden destruir les carreres d’alguns esportistes.