Deixar el futbol amb només 28 anys: "No puc més"
Salva Ferrer es retira per culpa d'una lesió al maluc després de superar un limfoma de Hodgkin
BarcelonaLa nova vida de Salva Ferrer (Martorell, 1998) ha començat avui a la sala de premsa del Nou Sardenya. "No puc més", explica. No es pot jugar amb dolor. I el dolor fa anys que l'acompanya. "Penjo les botes, porto uns mesos amb molt dolor al maluc. Són molèsties que ja havia tingut durant la meva carrera, però després del tractament contra el limfoma de Hodgkin el dolor ha anat a més". L'actual jugador de l'Europa havia lluitat dos anys contra aquest càncer i l'havia superat, però el dolor al maluc no marxava.
"Quan ets un futbolista jove i et passa això, costa entendre-ho", diu. Un cop superat el limfoma, Ferrer va poder tornar a jugar un partit a la lliga italiana, abans de fitxar per l'Europa per tornar a prop de casa. Però han quedat aquestes molèsties, que han anat a més. "Hem intentat descobrir d'on venia tot plegat. Jo creia que podia seguir jugant. Jo volia seguir jugant aquí a l'Europa, però aquest dolor no tenia sentit. A la pretemporada vam entendre que era greu. Els doctors m'han recomanat una pròtesi. Jo no volia acceptar-ho. Ho he intentat tot. Ni amb la medicació els dolors han marxat, em limiten massa per jugar i toca deixar-ho. És una decisió molt difícil, no et pots imaginar portar una pròtesi amb 28 anys", explica. Aquest dimarts serà operat i es tancarà una etapa de la seva vida.
Format a l’Espanyol i la Damm, aquest defensa va arribar a jugar amb la selecció catalana un cop va decidir marxar a l’estranger després de fer-ho molt bé al Nàstic de Tarragona. El seu destí va ser l’Spezia italià, un club de Segona Divisió ambiciós en el qual es va fer un lloc. Van ser uns anys bons: va aconseguir l’ascens a la Serie A, va jugar minuts contra alguns dels millors clubs d’Itàlia i es va arribar a enfrontar a Cristiano Ronaldo. "Aquell ascens a la Serie A i la permanència és un dels millors records de la meva carrera", explica. El 2003 Ferrer va marxar cedit a l’Anorthosis, un dels clubs més importants de Xipre. I va ser aleshores quan va rebre una notícia que va canviar-ho tot: “Em van detectar un limfoma de Hodgkin”, explica. Un tumor. En aquell moment el futbol va deixar de ser important. “Quan t’ho comuniquen et quedes tan glaçat que no saps ni què respondre. «No pot ser. Com puc tenir tanta mala sort?», em repetia”, explica el jugador, que ara fa un any va aterrar a l’Europa.
Ferrer va descobrir que tenia aquest limfoma un dia que tenia mal de coll. Un dels ganglis havia crescut molt i li feia mal. El tractament a l’Hospital Clínic de Barcelona va funcionar, com també li va funcionar al jugador canari del Las Palmas Kirian Rodríguez, que fa pocs dies va marcar el seu primer gol després de recuperar-se. Però el cas de Ferrer ha estat diferent. Durant dos anys va haver d’adaptar-se a una nova rutina, que va canviar-ho tot. “Els psicòlegs m’havien dit que en processos com aquest l’estrès no ajuda gens, i m’obsessionava molt per estar tranquil i no patir”, confessa. Es va haver de sotmetre a diferents sessions de quimioteràpia i va rebre el suport de familiars, amics i la seva parella, que al ser doctora li donava sempre bons consells. Després de dos anys de tractaments, el 13 de maig del 2025 va poder tornar als terrenys de joc en el minut 82 del partit Spezia-Cosenza, de la Serie B. "La rebuda dels aficionats va ser molt especial", diu.
Durant aquests anys acompanyat per la seva família, Ferrer va aprofitar per treure's el títol de director esportiu. "Així m'obligava a fer viatges a Madrid i estudiar. També tinc el títol d'entrenador", diu. De fet, un cop va arribar a l'Europa ha ajudat molt l'entrenador Aday Benítez. "Jo vull sumar. Jo vull ajudar. Arribo a l'Europa després de l'ascens amb un projecte molt bonic. No he pogut ajudar jugant, així que intento aportar la meva experiència i donar suport a l'Aday", diu. "El futbol és la meva vida i no el vull deixar. Ja veuré què puc fer, ara és tot molt prematur", explica des del Nou Sardenya, on ha confirmat que aquests dolors al maluc són massa forts. "Ara penso en tots els clubs en els quals he jugat. Recordo la trucada de la Damm, quan jo tenia 18 anys i era al primer equip del Martorell, que em va canviar la carrera. El Nàstic, l'Spezia amb l'ascens a la Serie A, l'Anorthosis... i ara l'Europa. El futbol és la meva vida, però entens que hi ha coses més importants que l'esport. M'he medicat, m'he entrenat, ho he intentat tot... però el dolor no marxa. Toca deixar-ho", conclou.