El drama del FC Godall: "Potser tardarem tres mesos a poder seure al sofà"

Torelló"El meu cotxe és el que surt a tots els vídeos: el Golf blanc amb un cotxe vermell a sobre. Aquests dies just deia que estava molt net perquè havia plogut, i mira", explica Joan Zaragoza (1993). És el número 10 i un dels capitans de l'equip de futbol de Godall (Montsià), el petit poble de 600 habitants que ha sigut la zona zero de la dana que ha "arrasat" les Terres de l'Ebre, una "catàstrofe" de pèrdues econòmiques milionàries. Diumenge era a Godall, a casa de la seva parella, dormint amb La que se avecina de fons. Plovia molt i van sortir al balcó. Quan ell va dir que potser hauria de baixar a treure el cotxe li van dir si era boig. Ja hi havia dos pams d'aigua.

De cop van veure com algunes cadires xocaven contra el cotxe, aparcat davant de casa. Venien del bar de la plaça Major, on hi havia un grup de gent gran jugant a cartes, com cada dia; primer van pujar a les taules i les cadires i al final van haver d'obrir un forat a la paret amb un extintor per escapar de l'aigua perquè havien quedat atrapats. Al cap de pocs minuts l'aigua ja movia el cotxe. Se'l va acabar enduent carrer avall. Diuen que alguns cotxes van aparèixer 300 metres més avall. "Estàvem allà com bocabadats. Anàvem veient desfilar les coses que l'aigua arrossegava des de dalt i com anava pujant el nivell de l'aigua al carrer. «Mira, mira». I cada mira era un pam", diu.

Al seu costat hi havia Aitor Cardona (Godall, 2002), cunyat i company d'un equip que competeix a Tercera Catalana. Diu que els carrers eren "rius salvatges". Té 23 anys, però ja fa vuit cursos que juga al Godall i n'és el segon capità. El club, creat el 1954 i recuperat als 90, sobreviu amb un únic equip a la penúltima categoria. "No hi ha prou nens per tenir base. Un any que hi havia molts nens al poble vam aconseguir fer un juvenil. Ja fa molt de temps", afirma Vicent Martínez (1954). És un club familiar, amb 15.000 euros de pressupost: el seu germà també està a la junta directiva, la seva cunyada n'és la presidenta i la seva filla, la delegada.

Dimarts van suspendre l'entrenament: tocava arremangar-se per ajudar. El fang va arribar fins al camp i va entrar al bar i als vestidors, però està més o menys bé perquè queda en una part elevada del municipi. El partit de diumenge a la tarda contra el Camarles ja s'havia ajornat al matí. Per sort. Perquè l'aigua fins i tot va arrencar l'asfalt del carrer on aparquen els cotxes. Martínez diu que, si no, hagués sigut "una massacre". Aquest dissabte han jugat a casa del Gandesa.

Quan Cardona netejava el garatge de casa va trobar una foto d'una família que viu tres carrers més amunt. Durant molta estona va pensar que segur que havia mort algú conegut, amb el precedent de la dana de València al cap: "És un miracle". Quan per fi van poder baixar al carrer era "tot fang". "Era com una pel·lícula real. Era com una guerra. Tot brut, tot trencat, ple de cotxes cap per avall. Les úniques paraules que et surten són: «No pot ser, no pot ser»".

Kevin Troncho (Godall, 2002), fotògraf del club i membre de la directiva, també era a casa: "Va començar a ploure d'una manera que jo no havia vist mai". A la planta baixa hi ha la cuina, el menjador, el rebost i un lavabo, a més del garatge. De cop hi havia un pam i mig d'aigua. Va pujar corrent cap al primer pis a buscar tovalloles. "Les vaig col·locar a la porta i m'hi vaig posar a sobre de genolls per fer força per intentar fer una barrera perquè no entrés més aigua. A mi se'm va fer molt llarg, però devien ser deu minuts com a molt", assegura. L'aigua seguia entrant. De cop el seu pare va dir que l'aigua ja arribava a la finestra. "Quan vaig sentir això vaig dir: «Bua, ja està, com a València». De cop l'aigua del carrer va colpejar la porta i va entendre que ja no podien fer res més.

"Ens costarà, però ens en sortirem"

Van pujar corrent cap al primer pis i just van sentir que l'aigua trencava els vidres de les finestres i la porta de baix: "La porta que jo estava aguantant. Va ser un soroll molt fort, bestial, esfereïdor. Un soroll que no sabria com descriure, però que va representar un «fins aquí, donem-ho tot per perdut; ja no hi podem fer res, i el que hagi de ser serà»". Al pis de baix l'aigua va arribar als dos metres. Va començar a pensar que s'haurien d'escapar per la terrassa del segon pis per sobreviure, perquè les teulades comunicaven. La porta de casa era una de les primeres que trobava l'aigua. El barranc es va desbordar. Diu que va ser "una bogeria".

No han pogut "rescatar" res del que hi havia al pis de baix. "Ho hem hagut de llençar tot. Des del sofà fins a la campana extractora. La vaixella de Nadal, les fotos. Em va fer mal veure els jocs de quan era petit i jugàvem amb tota la família a la taula del menjador". "Si penses en aquests records sap molt greu. És el sacrifici de tota una vida", apunta. Els primers dies el paisatge del poble era desolador: tot el que hi havia a dins de les cases era a fora. "Veies tothom ple de fang, cansat, brut, amb el cap catxo". Afirma que si hagués passat a Barcelona i no al sud "ja tindrien mobles i cuines fetes a mida", però prefereix posar l'accent en la solidaritat "indescriptible" d'un poble i una terra que s'han bolcat en ajudar.

Respira i conclou: "Puc entendre que hi hagi qui cregui que hem tocat fons, però tinc claríssim que ens en sortirem. Ens costarà, però ens en sortirem. Potser tardarem tres mesos a poder seure al sofà i mirar la tele i, si han de ser sis mesos seran sis mesos, però per sort tots hi podrem tornarà a seure, i no ens faltarà ningú".