El miracle mundialista d'un país amb menys habitants que Sabadell
Curaçao, territori neerlandès amb selecció pròpia, serà al proper Mundial amb un equip de jugadors nascuts a Europa
BarcelonaEl Mundial de futbol del 2026 ja coneix gairebé tots els seus equips classificats. Amb un munt de sorpreses com el debut de les seleccions de Jordània, Uzbekistan, el retorn d'Escòcia més de 25 anys després o l'èxit d'Haití, nació que havia jugat per darrer cop el Mundial un llunyà 1974, en temps de la temuda dictadura de Jean-Claude Baby Doc Duvalier. Haití, un dels estats més pobres del planeta, s'ha classificat sense poder jugar a casa ja que hi ha massa violència i inseguretat.
Molts equips que mai haurien pogut aspirar a ser al Mundial ho han aconseguit gràcies a dues raons: la primera, que s'ha ampliat a 48 el nombre de les seleccions classificades i, en segon lloc, convocar els fills de la diàspora, jugadors nascuts a Europa, però que acaben defensant la selecció de la terra dels seus avis i nets. És el cas de Cap Verd, amb més del 75% de la selecció nascuda a Portugal. I també de la sorprenent Curaçao, on tots els jugadors de les convocatòries menys un han nascut als Països Baixos.
Curaçao ha brillat en unes eliminatòries on han quedat fora seleccions amb més tradició com Costa Rica, Hondures o Jamaica. En el darrer compromís, l'onada blava, com els coneixen, va empatar davant més de 20.000 espectadors a Jamaica, sumant el punt que els convertia en la selecció que representa el territori menys poblat que es classifica mai per un Mundial. A Curaçao hi viuen 156.000 persones, trencant el rècord del 2018 d'Islàndia i els seus 400.000 habitants. És a dir, Curaçao té menys habitants que l'Hospitalet, Badalona, Terrassa o Sabadell. Islàndia, però, segueix sent l'estat més petit mai a un Mundial, ja que Curaçao no és un estat independent, és un territori que depèn dels Països Baixos. De fet, tots els titulars en el darrer partit a Jamaica eren nascuts als Països Baixos. I l'únic de la convocatòria que sí era nascut a l'illa, el jove Tahith Chong, ja vivia a Rotterdam amb vuit anys.
Curaçao és una selecció jove, creada tot just el 2011 després d'un canvi polític clau. El 2010 es va dissoldre una entitat anomenada Antilles Neerlandeses, que aplegava un munt d'illes caribenyes propietat dels Països Baixos d'ençà que les van pispar als espanyols el segle XVII. Curaçao i Sint Maarten van passar a ser nacions constituents dins del Regne dels Països Baixos, juntament amb Aruba, que ja s'havia separat de les Antilles Neerlandeses el 1986. Això va obrir la porta al fet que poguessin tenir selecció oficial, ja que el govern neerlandès ho permetia.
Tot passa pels Països Baixos, doncs. El seleccionador és el veterà Dick Advocaat, qui per poc no va signar el contracte amb la selecció caribenya el 2024, ja que no li asseguraven poder cobrar tot el sou. Advocaat tornarà a dirigir una selecció als Estats Units, ja que el 1994 va ser el tècnic dels neerlandesos, eliminats als quarts de final pel Brasil. Ara hi torna amb 78 anys, fet que el convertirà en el seleccionador més veterà de tots els temps en un Mundial superant la fita de l'alemany Otto Rehhagel, que tenia 71 anys el 2010 quan va dirigir Grècia.
La selecció més petita i el tècnic més veterà. Un miracle gestat a Europa. "És literalment impossible per a una illa tan petita, amb una població tan petita de 150.000 habitants, arribar al cim més gran del futbol", assegurava el jugador Kenji Gorré a la premsa. Per classificar-se, Curaçao ha anat convocant tots els futbolistes professionals que trobaven a Europa que tinguessin un pare o un avi nascut a l'illa. És a dir, no selecciona els jugadors entre els 150.000 habitants que viuen a aquesta idíl·lica illa al Carib que viu dels turisme a prop de la costa veneçolana. Són jugadors de primera, alguns d'ells internacionals en categories inferiors amb els Països Baixos, però sense prou nivell per jugar amb la selecció absoluta neerlandesa.
Fins a tres seleccions dels Països Baixos
La família Gorré és un bon exemple. El pare d'en Kenji també va ser futbolista. Es deia Dean i era nascut a Surinam, l'estat al nord de l'Amèrica del Sud que també havia estat colònia neerlandesa. Surinam, a diferència de Curaçao, sí que es va independitzar, però igualment molts ciutadans van emigrar als Països Baixos, com el pare d'en Kenji. Dean Gorré es va casar amb una emigrant de Curaçao, creant una família que es va establir a Anglaterra, on la mare va acabar en un reality show televisiu. La relació amb Curaçao gràcies a la seva esposa va acabar permetent a Dean Gorré fer d'entrenador a Curaçao abans de l'arribada d'Advocaat. El fill, doncs, hauria pogut escollir jugar pels Països Baixos, Curaçao o Surinam. Va optar per la terra de la mare. Surinam, per cert, encara es podria classificar per al Mundial si supera els darrers play-offs, amb una selecció que fa servir la mateixa fórmula: jugadors europeus. És a dir, al Mundial podrien jugar fins a tres seleccions dels Països Baixos.
El futbol neerlandès no es pot entendre sense els fills d'aquests territoris. Homes com Gullit, Rijkaard o Hasselbaink eren fills d'immigrants de Surinam. A la família Kluivert, com els Gorré, el pare era de Surinam i la mare de Curaçao i per aquest motiu Kluivert va ser seleccionador de Curaçao fa uns anys. Alguns dels jugadors de Curaçao van arribar a jugar la Champions amb clubs com el PSV, com el defensa Armando Obispo o el veterà davanter Jürgen Locadia, que ara juga a l'Intercity d'Alacant de la Segona RFEF. Jugadors que mai haurien pensat en jugar un Mundial fins que van rebre una trucada provinent del Carib que els va canviar la vida. I de pas també a la gent que va celebrar l'èxit de la selecció pels carrers de Willemstad, la preciosa ciutat on l'arquitectura sembla aquella d'Amsterdam, però amb vistes al mar Carib.