No és un punt, és un abisme

A qui s’aferri a l’argument que el Reial Madrid no està tan malament perquè només hi ha un punt de diferència a la classificació de la Lliga respecte del Barça, caldrà recordar-li ja no el que ha passat durant l’últim mes: n’hi ha prou amb fixar-se en l’última jornada. I l’avantatge del Barça és molt més que un punt.

Mentre els de Hansi Flick van poder golejar davant de l’Elx, els d’Álvaro Arbeloa van necessitar 15 minuts de descompte, jugar contra un Rayo amb nou homes i un penal per guanyar sense convèncer. L’ambient, l’entorn, també és completament diferent. Mentre no hi ha ni un sol culer que dubti de Flick, l’arribada d’Arbeloa no ha suposat cap punt d’inflexió: no genera consens, tranquil·litat ni optimisme, i les frases de Mr. Wonderful a la sala de premsa, sumades a la seva obstinació per ensenyar madridisme als madridistes, li passaran factura més aviat que tard. Sobretot perquè al seu equip li falta futbol, i ell ja ha tret a col·lació l’orgull, la samarreta, l’escut, els trofeus i fins i tot l’esperit de Juanito. De futbol, de joc, ni piu.

Més? Mentre que el Camp Nou, encara en precari i amb la meitat de l’aforament, abrigalla el Barça, al Bernabéu l’aire és tòxic i comença a ser irrespirable. A Vinícius ja el xiulen més a casa que fora, i això que no s’amaga; els assenyalats són tots excepte Courtois i Mbappé, que critica els companys i, tret de marcar el penal contra el Rayo, va signar un partit força discret. Fitxatges com els de Huijsen o Mastantuono, que es van publicitar com el millor invent des de la Coca-Cola, s’ensorren estrepitosament entre la música de vent de la graderia. I això per no parlar de Carreras, que va quedar retratat a Da Luz i va ser suplent diumenge, o del fet que qualsevol migcampista culer seria titular indiscutible al Madrid.

Totes les sensacions que desprèn l’equip d’Arbeloa són de precipitar-se pel barranc tan bon punt s’enfronti a un equip amb cara i ulls; les del Barça, en canvi, són que, tot i perdre exuberància en comparació amb la temporada passada, l’entrenador no s’entesta en el “som els millors i què?”, sinó que continua pressionant per evolucionar i perfeccionar la seva idea, ha recuperat Lamine Yamal, es mostra preocupat per Raphinha i, sobretot, parla de futbol. Aferrar-se al maleït punt de diferència és pa per avui i fam per a demà. La diferència és abismal.