La dolça nostàlgia de l'estiu olímpic torna a Barcelona

BarcelonaEls turistes, amb els seus telèfons, es feien un fart de fotografiar la façana de l’Ajuntament de Barcelona, on a les 10 de la nit va començar un espectacle de projeccions d’imatges que recordaven els Jocs Olímpics del 1992. Alguns sense tenir gaire clar que aquell edifici és l’Ajuntament. Altres, ben informats amb la seva guia, sí. Però tots sabien a la perfecció que Barcelona va ser olímpica. De fet, moltes persones van situar al mapa la capital catalana aquell estiu del 1992, en què la ciutat va ser una festa. “Ho va ser. Jo em vaig perdre la inauguració perquè estava entrenant-me, però no em vaig perdre els dies posteriors a guanyar la medalla”, recordava l’atleta Fermín Cacho a l’acte de celebració i recepció oficial amb motiu del 30è aniversari dels Jocs Olímpics i Paralímpics al Saló de Cent de l’Ajuntament. El tret de sortida dels actes.

L’atleta de Sòria, campió dels 1.500 metres, es va convertir en un dels primers herois d’aquell estiu olímpic al guanyar la primera medalla d’or per a Espanya, tot i que poca gent sabia que, al ser dels últims a arribar, la primera impressió que va tenir dels Jocs no va ser gaire bona. “A la Vila Olímpica em van deixar la pitjor habitació, la que donava a les màquines de l’aire condicionat, que feien molt soroll. Per sort, com jo estava acostumat a viatjar en transport públic, vaig poder dormir com un tronc”, bromejava a l’acte, presidit per la periodista Olga Viza. Un cop va guanyar l’or, tot va canviar. Tan unida al seu destí ha estat Barcelona que Cacho accepta les preguntes en català, tot i no haver fet vida aquí. Hi torna sempre que pot.

Una banda sonora que encara emociona

Barcelona, que seguirà els actes de celebració de la cita olímpica aquest divendres amb la inauguració d’una exposició al Castell de Montjuïc, es va emocionar ahir de nou en un acte en què no va faltar la banda sonora d’aquell estiu amb l’Amics per sempre dels Manolos o el Barcelona de Montserrat Caballé i Freddie Mercury. Per molt fred o crític que siguis, alguna cosa se't remou per dins quan sonen aquestes cançons, interpretades en aquesta ocasió per cantants actuals com Beth, Jofre Bardagí o Manu Guix, els encarregats d’omplir de música l’Ajuntament. Un lloc ideal per recordar el passat, ja que poca gent sap gent que el somni olímpic va començar allà un llunyà estiu del 1979, quan el llavors alcalde Narcís Serra va rebre per la porta del darrere de l’Ajuntament Juan Antonio Samaranch, llavors ambaixador espanyol a Moscou, que aspirava a ser president del Comitè Olímpic Internacional. Serra el va rebre d’amagat pel passat franquista d’un Samaranch llavors mal vist. Anys més tard ja hi va entrar per la porta principal convertit en un dels artífexs d’uns Jocs que segueixen provocant un somriure a gairebé totes les persones que els van viure. “Jo era molt jove i vaig guanyar la plata. Era com viure en un somni. Amb el temps encara he valorat més el que va significar organitzar uns Jocs i fer-ho tan bé”, deia la regatista Natalia Vía-Dufresne. L’acte va comptar amb el parlament de diferents autoritats, com l’alcaldessa, Ada Colau; el primer tinent d’alcaldia, Jaume Collboni; el secretari general del Comitè Paralímpic Espanyol, Miguel Segarra; el president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco; el ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta, i Pere Aragonès, president de la Generalitat de Catalunya. Tots ells, fins fa ben poc, van reunir-se un munt de cops per aconseguir que Barcelona fos olímpica de nou organitzant els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. Però en aquesta ocasió l’aventura no ha acabat tan bé com aquella estiuenca. Malgrat les seves diferències polítiques, tots comparteixen una mateixa visió: els Jocs de Barcelona 1992 va ser una bona època que va canviar la mentalitat d’una ciutat que abans tenia molts problemes. Ara també, però alguns són conseqüència de l’èxit posterior a aquell estiu del 1992, en què milions de persones, a mig món, van decidir que valia la pena visitar la capital catalana.

Un dels noms més aplaudits de l’acte, com no podia ser d'una altra manera, va ser el de Pasqual Maragall. Tothom recorda on era quan el 1986 l’alcalde va saltar d’alegria, amb la seva gavardina, després que Samaranch fes públic que Barcelona podria organitzar uns Jocs. Aquell va ser l'inici d’una aventura que va provocar una dolça nostàlgia. Les projeccions a la façana de l’Ajuntament es faran també aquest cap de setmana, en tres horaris: a les 22.15 h, a les 22.30 h i a les 22.45 h.