Lamine Yamal i la por que acabi com Neymar

BarcelonaHo accepto, ho heu aconseguit. I que escrigui aquest article és la mostra de la meva derrota: m’heu posat una mica de por al cos amb Lamine Yamal. Veient com juga, fins ara estava segur que no calia preocupar-se per res. Que era un jove capaç d’entrenar i competir com cal sense haver de renunciar a gaudir de la vida com tot adolescent.

Però entre la festa de 18 anys de l’estiu, les vacances al Brasil i que tothom parli de la seva vida social i sentimental, vaig començar a preocupar-me. En aquests casos el que feia era recordar que tots els jugadors de la història que han destacat, de joves han fet de les seves. En una era sense xarxes socials se'n parlava menys, de tot això, però un dels luxes de ser periodista és poder parlar amb futbolistes ja retirats que t’expliquen com sortien de festa. Molts ho negaven quan estaven en actiu, però un cop retirats admeten que quan eren joves no van quedar-se pas cada nit a casa. Penseu en qualsevol nom del futbol que admireu: tots de joves van sortir, i tots en algun moment van tenir xerrades amb els entrenadors, que els deien que s’havien de cuidar. Res greu.

Però finalment m’ha entrat una mica de por al saber que Hansi Flick demana a Lamine Yamal que treballi més. Que es concentri, que ajudi en defensa, que no pensi que tot és així de fàcil. És cert que al veure Lamine Yamal, sembla que el futbol sigui tan divertit com jugar al patí de l’escola o a la platja. Sembla un truc de videojoc d’aquells en què clicant de pressa dues tecles un jugador inventa una jugada impossible a la pantalla. Però no, el futbol és esforç i treball. Sacrifici i preparació. I qui ho exemplifica ara mateix és Flick, de qui em crec tot el que digui en roda de premsa. Quan parla, cal escoltar-lo. Si algú fes una estàtua de fusta de Flick i la tragués en processó pel carrer Ferran de Barcelona entre turistes potser jo hi aniria al darrere.

L'alemany és la clau d'aquest Barça, i després de demanar cuidar els egos, alerta públicament Lamine Yamal. I és aquí que m’entra la por al cos. És aquí quan m’apareix el fantasma de Neymar Júnior. Quan el davanter brasiler va jugar al Barça, especialment els anys 2015 i 2016, amb els seus trucs ens provocava una fascinació similar a la de Lamine Yamal. Després va acabar convertit en el clar exemple de jugador que hauria pogut ser el millor, però va ser temptat pels pecats de la vida de luxe i excessos fora del futbol. Confiem en Flick. Confiem que sigui una influència clau per al jove Lamine Yamal i la seva veu pesi més que l’exemple de Neymar, amb qui el de Mataró va passar part de les vacances.