HANDBOL

Exhibició i Copa Asobal per tancar el 2019 (30-22)

Els Barça d'handbol supera amb molta claredat el Bidasoa d'Irún a la final del torneig

El Barça d’handbol ha aixecat aquest diumenge la quinzena Copa Asobal de la seva història, la novena consecutiva, en batre al Bidasoa d’Irún a la final que s’ha disputat al Huerta del Rey de Valladolid (30-22). El debat de les alternatives a l’handbol estatal es fa cada vegada més avorrit. Els blaugranes tanquen el 2019 amb el quart títol de la temporada (amb les dues Supercopes estivals i la Superglobe de la IHF) i la condició d’imbatut que arrossega des de fa mesos. És la seva particular travessia pel desert, necessària. Els primers mesos de la planificació serveixen per assegurar estabilitat al voltant del projecte de cara al juny.

Els títols donen marge pel creixement tàctic i la comprensió popular, que viu per a les eliminatòries de la Lliga de Campions. La Copa alimenta la impaciència per reptes majúsculs, el globus de les expectatives i el del convenciment, el menys elemental, que la feina s’ha encarat en la bona direcció. El partit contra el Bidasoa no ha tingut història perquè el Barça ha sabut interpretar-lo. Té el repte de competir contra el rival i el llistó que marquen els seus registres. “Sempre és un plaer guanyar el títol. Fer-ho contra un rival com Bidasoa el dignifica encara més. Estic molt satisfet dels meus jugadors. Hem fet un partit perfecte”, diu Xavi Pascual. La guerra de pissarres ha estat seva.

Jacobo Cuétara ha estat agosarat intentant guanyar des del control del ritme. El millor entrenador de l’últim curs ha volgut minimitzar els intercanvis per dibuixar un context tàctic diferent, lluny de l’ADN blaugrana, per arribar viu a la segona part. Han estat malabars d’alquimista per fer el miracle. La llosa de disputar una pròrroga en la jornada de semifinals, amb menys temps per descansar, ha deixat els d’Irún sense benzina. No han tingut frescor en els desplaçaments ni en la pressa de decisions.

Rodrigo Salinas ha estat més temps buscant un encreuament llarg mirant a banda que encarant porteria, Kauldi Odriozola ha comprovat que Kevin Moller viu una segona joventut i Leo Renaud-David fent de pistoler, perquè sí. Ha estat el partit que volia el Barça, adaptant-se i portant-lo al seu terreny. L’equip del Palau ha acceptat la proposta d’haver de fer-se grans en la defensa posicional per córrer i castigar el rival amb transicions defensives constants. No hi ha hagut resposta. Els bascos només han aconseguit dos gols de contra directa i van ser a partir del minut 58. D’estàtics, s’han quedat sense idees. El Barça sembla, a més, que ha aprés a no perdonar.

 Un doble fly entre Víctor Tomás i Aitor Ariño ha estat una anècdota (cada vegada menys puntual) de la seva gestió atac. L’equip és cada cop més perillós perquè ha sabut ampliar de forma sistemàtica el seu catàleg de recursos. Entre els contraatacs i els gols d’Aleix Gómez de set metres hi ha un rang molt treballat, com el desequilibri i la faceta dels canoners, amb Dika Mem aquest diumenge fent un set de set. Tenir a Cindric i Pálmarsson en un segon pla és un luxe elitista. El Barça marxa de vacances amb els deures fets.