Quan Mister Marshall deixa d'estimar-nos
BarcelonaEl mateix estiu que els seguidors de l'Espanyol han rebut un exjugador de futbol americà de la NFL com si fos Jesucrist entrant a Jerusalem, els del Girona critiquen els que no fa tant eren els seus salvadors. Al futbol necessitem somiar, que a la vida ja tenim prou problemes. I les persones que poden comprar un club solen ser gent que entén de negocis i comunicació. Per això sempre arriben tirant floretes, amb paraules boniques i prometent honor i glòria. Saben vendre una imatge de guanyadors que agrada a la gent. Després... bé, la pilota no sempre entra. I no tots els empresaris són tan bons com sembla. O com ells creuen.
La trista realitat del nostre futbol és que ens cal esperar un salvador estranger. L'alternativa és trobar l'orgull en la resistència i la identitat, en categories més modestes, com l'Europa o l'Olot. Però fins i tot en aquestes categories clubs històrics accepten que, per fer via, cal un inversor de fora, com passa al Sabadell amb un nord-americà i al Sant Andreu amb un japonès. Si vols arribar al futbol professional, que arribi Mister Marshall i catifa vermella.
Quan el grup xinès Rastar va comprar l'Espanyol, semblava que el destí final seria la Champions. No va ser així. Ja els hauria agradat, als xinesos, però el futbol, la geopolítica xinesa i els negocis són complicats. Ni eren tan dolents ells ni són tan bons els que arriben ara. Cal acceptar que els empresaris que compren el teu club haurien pogut comprar el veí. Arriben a Girona o a Barcelona després de fer estudis de mercat, però haurien pogut acabar a Mallorca o a Marbella. Ens agrada sentir-nos especials i pensar que un milionari japonès o britànic ha entès que el teu club és especial. Però quan les coses no van bé, et fa ràbia saber que el propietari segueix vivint com un rei a Singapur, com passa amb el València.
Ens caldria recordar sempre que l'empresari que compra el teu club no l'estima. Alguns l'acaben estimant amb el temps, però per a ells només és un negoci. O una joguina de la qual es poden cansar. Et cal pregar perquè et compri un bon empresari i no un pocavergonya. Perquè d'inversors estrangers, com passa amb locals, en tens de bons i de dolents. I costa saber per què aquells gestors que eren tan brillants quan van portar el Girona a la Champions ara sembla que no se'n surten o ja no els interessa. No dubto que la gent que treballa al Girona s'hi deixa la vida buscant solucions, però l'aixeta la controlen altres. Tant de bo el grup City, Marcelo Claure i companyia el segueixin cuidant. Però, passi el que passi, no m'agrada aquesta tendència de grans grups que controlen cinc, set o deu clubs. Si un propietari té un sol club, el cuidarà més. Si ets un més en una llista de deu, ets més prescindible.