Perseguir l’estabilitat dels darrers anys contra un Getafe esbojarrat

BarcelonaLa tranquil·litat de ser regular i viure permanentment en zona de ningú contra l’eufòria i la decepció de ser un equip ascensor. Les dinàmiques de l’Espanyol i del Getafe, que s’enfronten aquest vespre (20.30 h, BeIN LaLiga), són tan contraposades com els seus respectius estils futbolístics. Els blanc-i-blaus van començar el curs amb grans resultats vinculats a una proposta lligada al bon tracte de la pilota, però a poc a poc tot plegat es va anar difuminant. Tot el contrari que els madrilenys, que han anat creixent gràcies a la fortalesa i a l’ordre defensiu. Els primers volen mirar cap amunt, però tenen més a prop el descens que Europa. Als segons, en canvi, l’infern els agafa lluny, i es poden permetre el luxe de somiar sense límits amb una primera participació històrica a la Champions League.

Mentre l’Espanyol va camí d’ampliar la travessia més llarga de la seva història sense competicions europees d’ençà de la seva primera participació –amb l’actual ja són 12 les temporades–, el Getafe no vol despertar del somni: només tres cursos després del seu segon ascens a Primera, els madrilenys tornen a acariciar Europa. Les temporades 2007-2008 (la posterior a la final de la UEFA perduda per l’Espanyol a Glasgow, l’últim partit oficial continental dels blanc-i-blaus) i 2010-2011 els madrilenys van aconseguir disputar la UEFA gràcies a dues temporades excel·lents a la Lliga.

La seva és una història d’alts i baixos a Primera: des del seu debut a la màxima categoria, el 2004, gairebé sempre han estat a tocar d’Europa (dos cursos hi han anat i quatre més s’han quedat a quatre punts o menys) o del descens (quatre anys hi han estat a prop i el 2016 van baixar a Segona). Només tres temporades no han estat a prop d’aquests dos objectius, i, malgrat tot, en dos van tenir motius per enganxar la seva afició: el curs 2007-2008 van assolir per segona vegada consecutiva una final de Copa (les van perdre totes dues) i el 2011-2012 van assolir tornar a Primera només un any després de deixar-la.

Des del 2004, només una temporada (la 2011-2012) la seva afició va viure un any en zona de ningú i sense grans fites esportives. En el mateix període, en canvi, l’Espanyol s’ha acostumat a ser més regular, per bé i per malament. El 2004-2005 va ser cinquè, el 2005-2006 va acabar a dos punts del descens i va guanyar la Copa del Rei, i el 2006-2007 va perdre la final de la UEFA a Glasgow, i des d’aleshores ha pagat el peatge d’haver de pagar un nou camp: les semifinals de la Copa del 2015, contra l’Athletic, l’única gran fita esportiva. En el sentit oposat, l’Espanyol també ha après a patir relativament poc: només la temporada 2013-2014 va acabar a menys de quatre punts del descens. Viure permanentment fora de l’infern és agraït, però fer-ho també d’Europa resulta igualment frustrant. “L’Espanyol és un històric, el seu objectiu és la zona mitjana alta. No són inferiors a nosaltres, no podem creure’ns el que en realitat no som”, va advertir José Bordalás, l’artífex d’un Getafe que, sense fer soroll, va camí d’aconseguir el que l’Espanyol fa temporades que persegueix.