Mourinho fa de les seves a Wembley

LondresEl manual de José Mourinho té un capítol destacat titulat Com guanyar partits de futbol sense jugar a futbol. Al despatx que té a la bucòlica ciutat esportiva de Cobham, al sud de Londres, el portuguès el consulta abans dels grans partits. Amb la lliçó interioritzada, la va comunicar als jugadors, que, al seu torn, la van executar a la gespa. Una jugada d’estratègia i un rebot van desencallar una final discreta. Amb la d’ahir, els blues han aixecat cinc vegades la Capital One Cup i estrenen el palmarès de la segona etapa del preparador portuguès a la banqueta. Aquesta competició, la tercera en l’escala de valors del futbol anglès, és el primer títol de Cesc com a icona de Stamford Bridge.

La baixa per sanció de Matic, acompanyant omnipresent del català al mig del camp, era un entrebanc considerable i Mourinho va ser fidel al manual per cobrir-la: va repetir la carta Pepe i va col·locar Zouma, un central, a tancar les portes del mig del camp. Mauricio Pochettino feia jugar Mason, Bentaleb, Eriksen o Townsend, amics de la pilota. Mou triava guerrers. El Chelsea va ser una paret. Cap concessió a l’estètica. Disciplina espartana i qui pilota refusa títol empeny. Només Eriksen va estar a punt d’estripar el guió amb una falta matinera que va fer tremolar el travesser.

A la gespa, un Tottenham innocent no despentinava un Chelsea granític. A les graderies, l’intercanvi de càntics era més interessant: “Som els nois del Tottenham i fem molt soroll arreu on anem”, disparaven des d’una banda. “Que s’aixequi qui odiï el Tottenham”, contestaven a l’altre gol. I així anar fent.

I després hi ha el capítol Diego Costa. Ell juga un partit i els companys un altre. A la seva república independent de la davantera, alterna el futbol amb les arts marcials. Els rivals saben que és un jugador inflamable i per això el reguen amb la benzina de la provocació. Ho va fer Dier als dos minuts i ho van repetir Bentaleb i Walker. I a Costa les pessigolles li agraden, sobretot s i la resposta és amb gols. El seu és un cas clar de lluita lliure.

Partit resolt en deu minuts.

La puresa del mourinhisme va poder amb tot i, a més, va triar els moments exactes per tombar el Tottenham sobre la lona de Wembley. Amb el descans a l’horitzó, Terry va fer el primer. Falta lateral, pilota morta a l’àrea i gol d’oportunisme del capità. Amb el verí de l’estratègia a les venes, els Spurs van encaixar el segon pocs minuts després d’aixecar el teló de la segona part. Entre Diego Costa, que volia fer la passada de la mort, i Walker, que la volia interceptar, van tancar la final amb pany i forrellat. Quedaven molts minuts sota una cortina d’aigua però no va passar res més. El Chelsea ja tenia les dues nanses de la copa a les mans i el Tottenham no va creure mai que ni tan sols en pogués agafar una. Va semblar que el fantasma de la depressió de l’eliminació europea, dijous al camp del Fiorentina, encara perseguia els Spurs.

Amb Cech, Ivanovic i Terry a l’equip inicial, l’entrenador portuguès es va permetre el luxe de fer entrar Drogba per Costa, acomiadat amb crits de “Diego, Diego”. Només va faltar Lampard per refer la fotografia del millor Chelsea de la història. Va sonar el xiulet de l’àrbitre i la meitat blava de Wembley va cantar “José Mourinho” al ritme de La donna è mobile. L’altra meitat ja no hi era. Ahir va ser un dia feliç a Stamford Bridge perquè el Chelsea va guanyar dos títols: la Capital One Cup a la gespa de Wembley i la Premier League a Anfield.