"Pujar un cim que ningú ha fet mai? Passo més por esquivant patinets a Barcelona"

BarcelonaIker i Eneko Pou (Vitòria, 1977 i 1974) van una mica perduts quan els treus de les muntanyes i baixen a la ciutat. "Tothom ens pregunta si hem patit per la nostra vida obrint noves vies en cims de l’Antàrtida, però on he passat més por és esquivant patinets a Barcelona", bromeja l’Eneko. Fills de Vitòria, on viuen els pocs mesos que no són obrint vies en parets de mig planeta, els germans Pou s’han convertit en tot un referent en el món de l’escalada. Nets d’un militar republicà menorquí que va patir la repressió i va acabar al País Basc, han obert noves vies en algunes de les parets més complicades del planeta, fent expedicions a tots els continents amb el repte de ser els primers a aconseguir una fita. La llista de vies obertes, cims conquerits i aventures dels Pou no es pot explicar en un sol article, ja que porten mitja vida fent-ho. L’Eneko, de fet, acaba de celebrar els seus 50 anys obrint una via que ha batejat com a "Pou 50" a Mallorca. Aquesta és la seva dèria. Obrir vies, pujar per murs per on cap humà ha passat abans.

"Som uns motivats des de petits. La veritat és que no sabem estar quiets. Els pares ja eren gent de muntanya, esquiadors. Sempre ens hi portaven, ens van apuntar a cursos... Amb 15 anys vam fer un curs d’escalada i vam començar a anar pel nostre compte. De joves ja vam veure que la vida de ciutat no era per a nosaltres. Quan estàvem estudiant, passàvem tot el dia a la muntanya i pensant en la muntanya. No sortíem de festa, anàvem als cims. I de ben joves ja vam trobar feines relacionades amb la muntanya", explica l’Iker. Les seves mans són dures com una pedra, amb aquella pell que sembla cuir de qui ha fet de l’escalada la seva vida. Dins del món de la muntanya, són famosos i respectats. Quan visiten la botiga Barrabés de Barcelona per presentar el seu llibre de memòries Aúpa Pou (Sua Edizioak), no hi cap ni una agulla. Un munt de gent vol escoltar com expliquen anècdotes dels seus viatges per tots els continents, encaparrats a pujar per on cap humà ha pujat abans. "Va ser l’any 2007 quan vam decidir fer el nostre camí. Abans havíem fet les vies famoses obertes per altres, guanyant experiència, però ens vam adonar que hi havia tot un món per descobrir, que podíem aportar coses noves i descobrir llocs nous. Vivim en una societat on tot és competició, on tot és aparentar, on la gent necessita anar a fer-se la foto o fer el cim més alt, més famós. Però si el planeta és un lloc de cims preciosos, de murs que no tenen nom, esperant-nos!", raona l’Eneko.

Un dels moments clau de la seva carrera va ser el projecte "7 parets, 7 continents", quan el 2007 van decidir obrir una via nova a les parets més famoses i exigents de tots els continents, en cims famosos com el Fitz Roy Argentí o el Gran Capità als Estats Units. Cada escalada és un repte, ja que ells ataquen parets on no hi ha res preparat, ni punts d’agafada, ni cordes, ni mapes, ni consells. "El risc hi és, per descomptat. Hem rebut cops forts, com perdre amics. Però no volem frenar, ens agrada aquesta vida. La muntanya ens ha donat més coses que no pas ens ha pres", expliquen els germans, que el 2006 van salvar un grup d’alpinistes francesos als Andes que, mig de broma, afirmaven que parlarien amb el Vaticà per beatificar-los. "Sant Iker i Sant Eneko de Vitòria", diuen rient els dos. "Es parla del perill, però hem fet de la nostra passió la nostra feina. Intentem minimitzar els riscos, però sabem que hi és, el perill", expliquen aquests escaladors, que ja formen part de l’equip internacional d’esportistes de la marca The North Face.

"Jo crec, de veritat, que és més perillosa la vida sedentària, fent poc exercici, menjant malament, que no pas pujar cims per on no ha anat ningú abans. Els humans sempre han tingut una gran relació amb la natura, un procés que s’ha aturat l'últim segle. Nosaltres no fem res gaire diferent del que feien els humans en el passat, quan es caçava, s’explorava, s’entenia la natura. En certa manera ens sentim una mica... poc entesos. Ara sembla que si et mous del sofà estàs boig, i el més preocupant és que anem a pitjor. A vegades penso que en un futur pròxim la gent farà escalada tancada a casa amb unes ulleres 3D, sense sortir d’una habitació. Aquest model occidental, nord-americà, sedentari, no ens agrada", defensa l’Iker. "No ens interessa gaire, aquest model. Nosaltres volem aprendre d’altres cultures. Recordo un cop a l’illa de Baffin, al Cercle Polar Àrtic, que vam entrar en una petita biblioteca en una localitat d’esquimals. I un noi, amb un llibre obert, ens va ensenyar una fotografia d’un bosc i ens va preguntar si nosaltres teníem aquesta cosa a casa. No havia vist mai un bosc com aquell", afegeix l’Eneko. Els Pou han decidit fer el seu camí intentant no competir amb ningú. "És explorar, és aprendre, no és competir. N’estem tips, d’aquesta societat competitiva que porta a la frustració. A la muntanya sembla que si no fas els cims de 8.000 metres no val la pena. La gent es torna boja per tenir la foto a l’Everest. El fast food a la muntanyenca. A nosaltres és difícil que se'ns vegi en un camp base amb un munt de gent, perquè anem a llocs on no va ningú", diu l’Iker.

I com decideixen on anar, quan no hi ha pujat ningú abans? "Doncs parlant amb la gent local. Vas pel Perú i preguntes a un camperol quines són les muntanyes que hi ha a l’horitzó. Fas amics. O, si som a Vitòria, passem hores mirant per internet a Google Maps. Som curiosos. A vegades veus un reportatge a la premsa d’uns científics explorant Groenlàndia i penses... i aquesta muntanya del fons? Quina deu ser? Sempre diem que si ho poses a internet i apareix ràpidament la informació, gaire aventura no hi haurà", diu l’Iker. Els dos saben que encara queden molts llocs per explorar. De fet, no han aconseguit el permís per anar al Tibet, tal com volien, per buscar-hi nous murs. "Obrim rutes i deixem la informació a punt per a qui vulgui. Rutes que ens ha costat dos mesos fer-les, quan tens un mapa es poden fer en 20 dies. És una forma de portar una mica més enllà la nostra activitat. I els reptes no s'acaben mai. Pensa que hem fet parets en zones del Perú on durant dècades la gent no hi podia anar pel conflicte armat amb Sendero Luminoso. A vegades vas a una zona sense saber si la política la tancarà als estrangers uns mesos més tard. O quan una frontera tancada s’obrirà", raonen.

Als Pou els agrada pensar que són hereus d’aquells exploradors de qui han llegit tant del segle XIX o inicis del XX, d’aquells que sabien orientar-se sense GPS. "Nosaltres sabem fer-ho, no volem dependre de la tecnologia. Ens agrada pensar en gent com George Mallory i Andrew Irvine, que van intentar fer l'Everest i que van desaparèixer el 1924. Era gent molt valenta. Ara la gent escala pitjor, ja que tot depèn de la tecnologia. No coneixen la natura, no se saben orientar", defensen aquests bascos, que volen viure encara molts més anys així. "No ens volem enganyar. Volem seguir sentint el que vivim a la natura, on no tens temps per pensar en bajanades. Hi sou tu i la natura, si tens gana i si tens fred. És una bona escola de vida. No t’enganyes a tu mateix, com passa a les xarxes socials, on mires les fotos i sembla que la gent està vivint una gran aventura, quan no és així", conclouen.