El refugiat de guerra ucraïnès que posa l'esport nacional japonès cap per avall

BarcelonaFa tres anys, Danilo Iavhusixin s'entrenava cada dia en un gimnàs de la seva ciutat natal, Vínnitsia, al centre d'Ucraïna. El Danilo tenia 17 anys i era un noi una mica peculiar, ja que després de destacar en el judo i la lluita grecoromana, havia explicat als seus pares i entrenadors que volia canviar de disciplina: volia practicar sumo després de veure en directe una exhibició. A Iavhusixin li havia agradat tant l'esport més sagrat del Japó, que amb l'ajuda d'un entrenador de judo va construir un espai per entrenar-se similar a les superfícies de terra on es fan els combats de sumo.

Però tot va canviar quan Rússia va atacar Ucraïna fa tres anys. El Danilo, al ser menor d'edat, no havia d'anar al front, ja que tenia 17 anys. Amb la seva família va aconseguir exiliar-se a Alemanya després de veure com els míssils russos colpejaven la seva ciutat, i van afectar el gimnàs on s'entrenava. Va ser llavors, en plena fugida, que Iavhusixin va enviar un missatge: "Puc venir a viure al Japó?"

El missatge el rebia Arata Yamanaka, un dels millors lluitadors joves de sumo. Tots dos s'havien conegut en un Mundial júnior de sumo amb només 15 anys. Llavors s'havien intercanviat els contactes i anaven parlant. "Vaig pensar que seria una llàstima acabar la meva carrera esportiva després de la invasió", explicava a la televisió NHK en un documental. "M'agradava el sumo, sentia que hauria d'intentar competir en sumo d'alguna manera pel camí que havia triat", afegia. Així que li va proposar a Yamanaka que l'ajudés i aquest va respondre. El va acollir a casa seva i va fer les gestions perquè pogués entrenar-se a l'equip de la prestigiosa Universitat de Kansai, on Yamanaka era el capità.

Després d'uns mesos, va aconseguir ser acceptat a l'estable Ajigawa, amb seu a Tòquio, tot i que inicialment aquí no volien lluitadors estrangers. Al sumo, els esportistes viuen en aquests anomenats estables, una mena de clubs on els joves viuen, cuinen, fan feines domèstiques i entrenen fort, aprenent a ser disciplinats amb mètodes d'entrenament a vegades massa durs. El jove ucraïnès va aprendre japonès i va treballar fort, i es va guanyar l'oportunitat d'anar participant en tornejos cada cop més importants.

Tres anys després d'aquell missatge que va enviar des d'Alemanya, Iavhusixin ha guanyat una de les principals competicions de sumo del Japó, el Torneig de Novembre, a l'illa de Kyushu. Cada any s'organitzen quatre tornejos de primer nivell i el Danilo s'ha imposat en un d'ells en derrotar un dels grans favorits, Hoshoryu Tomokatsu. Iavhusixin competeix sota el nom d'Aonishiki, ja que al sumo tots els lluitadors adopten un nom ritual per competir. Tot i ser dels lluitadors amb menys experiència i no ser dels més grossos i forts, l'ucraïnès ha sorprès per la seva tècnica i capacitat de mantenir concentració. El Hoshoryu, per cert, tampoc és japonès, és de Mongòlia. Ja fa uns 20 anys que els lluitadors de Mongòlia aconsegueixen grans resultats en un esport ben japonès, on els japonesos no sempre guanyen i veuen com cada cop més estrangers proven sort. Ara mateix, al circuit hi ha dos ucraïnesos, un rus, un kazakh i sis lluitadors mongols.

Blau en honor a la bandera del seu país

"És un sentiment que les paraules no poden expressar. Em semblava que deixava que el meu cos fes la seva vida, utilitzant la meva pròpia força. He estat fent diligentment el que el meu mestre em va dir, i això ha portat a aquest resultat", explicaria en un japonès perfecte l'Aonishiki al final del combat. El seu sobrenom, per cert, vol dir blau, en referència a la bandera ucraïnesa.

Amb 21 anys, de moment ha aconseguit entrar en la categoria sekiwake, la tercera més alta. Al sumo, un comitè d'experts decideix si els lluitadors poden fer un salt de categoria, fet que permet guanyar més diners i prestigi. I, normalment, algú que ha competit en tot just 13 tornejos com l'Aonishiki no arriba a ser sekiwake. Molts lluitadors passen anys intentant-ho sense sort, però l'ucraïnès ja hi ha arribat i, de fet, aviat podria saltar a la segona millor categoria, l'ozeki. El seu repte? Ser el primer europeu que aconsegueix entrar a la categoria superior, la dels yokozuna. Del 1789, quan Tanikaze Kajinosuke i Onogawa Kisaburō van ser escollits com els primers yokozuna, fins a l'actualitat, només 75 lluitadors ho han aconseguit. I només vuit eren estrangers, sis de Mongòlia i dos lluitadors nord-americans de Hawaii d'ascendència japonesa. Actualment, només competeixen dos yokozuna i un és el Hoshoryu, el lluitador que l'ucraïnès ha derrotat a la final aquest novembre amb la presència dels seus pares, que treballen en un negoci per rentar roba a Düsseldorf, a la graderia.