Nazis, comunistes i una bandera d'ETA: quan l'alpinisme és política

BarcelonaPablo Batalla (Gijón, 1987) pren un cafè descafeïnat a la cafeteria de l'Hotel Regina, al centre de Barcelona. A fora tothom va de bòlit, però a dins del local tot sembla més tranquil. Segurament Batalla ho agraeix, ja que és un home que prefereix caminar lent per no perdre's els detalls de les coses. Aquest historiador, traductor i periodista asturià que viu en un poble de 40 habitants a Lleó acaba de publicar La bandera en la cumbre. Una historia política del montañismo (Capitán Swing), un magnífic treball on explica com les banderes i totes les causes polítiques possibles han arribat a dalt dels cims més alts. Ell va enamorar-se de les muntanyes de la manera més bonica. Gràcies a un pare i un professor que en el seu temps lliure portava els nens d'una escola pública a les muntanyes asturianes. "Un mestre vocacional. Feia una cosa molt bonica: deixava per tota la ruta petits missatges ficats en un potet de rodet fotogràfic. Els nens els havíem de buscar i dins del potet ens trobàvem preguntes i jocs per aprendre sobre la natura", recorda. Ara encara parla amb aquell professor jubilat i li explica el que ha descobert fent el llibre.

"A vegades escrius el llibre que voldries llegir, ja que no existia. I és evident que l'alpinisme també té un vessant polític", explica. Batalla comença el llibre citant La muntanya màgica de Thomas Mann. És una època en què tot canviava, també la mirada sobre la natura. "El tren acostava la natura a la gent, es feien refugis... cada cop més gent feia alpinisme", diu. I era una època de plena explosió nacionalista. Els estats somiaven en posar la seva bandera a dalt de cims. Però no només els moviments nacionalistes s'enfilarien en cims. "Hi ha organitzacions muntanyenques vinculades als partits i sindicats socialistes, anarquistes, comunistes, que comencen a portar obrers a la muntanya. A Àustria cridaven «Berg frei»(«Muntanyes lliures») perquè hi havia una pugna sobre qui mereixia ser a la muntanya. Oposat a un alpinisme conservador que menyspreava aquestes multituds obreres i volia espais privats a la natura", reflexiona l'autor.

Els europeus van començar a mirar cap als cims d'una forma diferent a finals del XIX. I així entren en contacte amb els xerpes perquè els necessiten per fer els cims més alts a l'Himàlaia. "He trobat relats d'alpinistes europeus que expliquen que veuen un xerpa plorant i el tracten de nen petit. De salvatge. Quan aquella persona plorava perquè li amputarien els dits dels peus i segurament no podria treballar més. Perdria el seu mitjà de vida en una zona molt pobra. Els xerpes són una ètnia, gent molt pobra que no tenia cap altra opció que treballar per als alpinistes. Gent igual de pobra que els camperols suïssos del XIX, que també feien de guies per guanyar-se la vida", reflexiona. I els xerpes ja tenien una mirada pròpia diferent dels occidentals. "El mentor de Tenzing Norgay, el primer xerpa a pujar a l'Everest, creia que cometia un pecat pujant-hi, ja que els havien ensenyat que allà dalt vivien els seus déus. Cada poble mira els cims d'una forma diferent, i es creen tensions. De la primera expedició que fa el cim de l'Everest el 1953 no s'explica que comença amb els xerpes i els portadors cagant davant de l'ambaixada britànica, literalment, perquè els havien posat a dormir a terra d'un garatge humit, sense una galleda per fer les seves necessitats, mentre els alpinistes occidentals dormien en habitacions luxoses", recorda Batalla.

"Tot és política. Per exemple, la vida dels dos herois que van coronar per primer cop l'Everest. Norgay era un xerpa nascut al Tibet que no interessava a ningú fins aquell èxit. Després, tibetans, indis i nepalesos es barallaven per dir que era un dels seus. Sir Edmund Hillary hi puja com a ciutadà britànic sent de Nova Zelanda, ja que llavors aquest estat encara no era independent. I Nova Zelanda el farà servir per crear un relat nacionalista propi, posant-lo als bitllets". La vida de molts alpinistes és plena de contradiccions, com el primer home que va fer tots els cims de més de 8.000 metres, Reinhold Messner. "Era nascut en una família de parla alemanya al Tirol del Sud, regió italiana. El nacionalisme austríac, tirolès i italià el van voler utilitzar, així que ell deia que la seva única bandera era el mocador que portava a la butxaca. Ara, acabaria fent de polític, perquè va ser eurodiputat dels verds".

Batalla ha descobert que no se sap res del primer home que va fer dos cims diferents de més de vuit mil metres: era un xerpa anomenat Gyaltsen Norbu. Tampoc no ha pogut descobrir què se'n va fer d'algunes de les primeres alpinistes i escaladores afganeses. Algunes potser continuen amagades dels talibans. I ens parla d'històries que cal reescriure, com aquella del Vinhamala, un cim dels Pirineus on s'explica que el primer a pujar-hi va ser un aristòcrata, el príncep de la Moskowa, quan en veritat va ser una dona feminista, Anne Lister. El llibre dedica un capítol deliciós a les dones que van utilitzar l'alpinisme per lluitar pels seus drets. "Però hi ha una doble invisibilització. Un home que invisibilitza una dona, per exemple, en el cas de Lister. Però ella era una dona que també invisibilitzava els pastors que hi havien pujat abans. Al llibre també reivindico que les mirades es corregeixin entre elles, perquè si et quedes només amb el feminisme, admiraràs molt aquestes pioneres obviant que podien ser dones que maltractaven els seus portadors", raona.

Dones pioneres

El llibre reivindica històries mig oblidades, com la de la soviètica Elvira Shatayeva, que "volia obrir via sempre amb la seva pròpia empremta a la neu, no seguia les empremtes dels altres, per deixar clar que no depenia de tothom". El 1974 ella lideraria una expedició de vuit dones que va morir en l'assalt al mont Lenin, al Tadjikistan, en unes condicions en què tothom hauria renunciat a pujar. "És ple d'històries fascinants. Però a mi el que em va impactar més va ser descobrir com la muntanya ha estat, per a moltes dones, una manera d'adquirir consciència de la seva pròpia força. Dones febles que sempre estaven malaltes, a les quals el metge en un moment donat els recomana anar als Alps a respirar l'aire fresc de les muntanyes i de sobte comencen a fer passejades i acaben pujant el Mont Blanc. Adquireixen consciència de la seva força. I aquesta és una consciència que després es pot convertir en una reivindicació explícitament feminista. No som el sexe feble, proclamar-ho al món", diu.

Tothom ha volgut portar la seva bandera als cims més alts. Ser els primers. La primera expedició catalana a l'Everest el 1985 tenia un clar component nacionalista. Batalla s'ha trobat sorpreses en la seva recerca, com una bandera amb el símbol d'ETA a l'Everest. "Abans era costum deixar una cosa si feies el cim. I t'emportaves el que havien deixat els anteriors, per demostrar que havies fet el cim. I un polonès va recuperar una bandera basca amb un símbol que no coneixia al mig. El polonès explicava que li feien cares rares quan la va voler tornar als alpinistes bascos que l'havien deixat. Esclar, era el símbol d'ETA", recorda sobre l'expedició basca del 1980. Una bandera més d'una llarga llista de símbols que s'han portat a l'Everest, sigui banderes palestines, israelianes o de nacions sense estat.

Però què passa quan ja s'ha fet tot? "Avui en dia podem reivindicar un alpinisme podríem dir resignat, que accepta que ja s'ha fet tot. Hi ha gent que reivindica gaudir de pujar 50 cops el mateix cim a prop de casa, perquè cada cop és diferent. Només per gaudir-ne, no per treure pit de res. S'han pujat tots els cims, per totes les bandes... només queda batre rècords per quin és més alt. Una era egòlatra de gent que no ha fet mai cims i puja a dalt de l'Everest per fer-se la selfie. Una era en què es mostra la bandera de marques com Red Bull a dalt dels cims", conclou. Ara el que és revolucionari és conformar-se a estimar els cims al costat de casa.