Honey Thaljieh, futbolista de Palestina: "El futbol pot servir per intentar aturar el genocidi"

BarcelonaHoney Thaljieh (1985) estima el futbol amb bogeria. De menuda sortia als carrers de la seva Betlem natal, una de les ciutats més antigues del món (on es creu que va néixer Jesús) perseguint una pilota. Llavors només era un joc. Rodejada de nens, deixava clar que no s'arronsaria per ser una nena. "Els palestins estimem amb bogeria el futbol", explica aquesta dona que es defineix com a palestina, àrab, cristiana i futbolera. Ella va ser una de les grans impulsores de la creació de la selecció nacional palestina femenina i ara és la primera dona del Pròxim Orient que treballa a la FIFA. Thaljieh ha tornat a Barcelona pel primer congrés The Change, pensat per potenciar l'esport femení. Rep l'ARA a l'Hotel Gallery, unes hores abans d'anar a veure el Barça-Bayern de Champions femenina. Admet que li costa centrar-se en el partit, ja que fa mesos que té el cap a un altre lloc. A casa.

"Molts dies sents que perds l'esperança. Cada dia et despertes pensant que s'està produint un genocidi. Jo visc a Europa i pateixo. Però imagina qui desperta a Gaza pensant que potser serà el seu últim dia. Gent gran, nens, famílies, pensant que potser ja no podran sobreviure. I si sobreviuen, quins traumes tindran després de tot el que han vist? Però encara crec en la força dels palestins que creiem en la pau. Som gent forta. Estem donant una lliçó de dignitat, de lluitar per la igualtat. Mai s'ha de subestimar la capacitat de supervivència dels palestins", explica.

Els últims dies, però, s'ha omplert d'energia positiva. A Barcelona ha conegut molta gent que li ha donat suport. Ha vist com diverses graderies d'estadis s'omplen de banderes demanant la fi del genocidi i ha participat en unes jornades a Bilbao, on l'Athletic es va posicionar com un dels clubs més obertament crítics amb el govern de Netanyahu, i donava suport als palestins. "És un moment per recuperar la fe i veure que encara hi ha gent bona, també en aquesta època en què molta gent no vol veure que hi ha un genocidi. El futbol pot servir per aturar-ho, per fer arribar aquest missatge. A molts estadis hem vist actes de solidaritat i emociona. Va ser molt emocionant saltar a la gespa de San Mames i sentir la solidaritat de milers de bascos. L'Athletic ha donat veu a qui no en té, no només demanant la fi del genocidi, sinó també cuidant refugiats que venen de Gaza amb un projecte que ja fa anys que dura. La història no oblidarà el que l'Athletic ha fet per tots nosaltres", recorda emocionada. L'homenatge en qüestió, per cert, només es va veure a través dels canals oficials del club biscaí. El senyal televisiu de la Lliga no el va mostrar.

És la força del futbol. "Aquest esport és una eina molt potent per reconstruir i canviar vides, però no pot fer miracles. Un cop el genocidi acabi i toqui entendre el que està passant, veurem que hi ha un gran trauma. El futbol pot ajudar, pot ser una eina per guarir. Celebra la vida, ofereix dignitat, permet unir persones. Jo hi crec. Espero poder veure-ho, veure el meu poble, quan el malson acabi, intentant recuperar-se. No perdo l'esperança", desitja, i destaca com el futbol encara ofereix avui en dia moments per intentar suportar el dolor com es pot.

"Quan hi ha un clàssic la gent es torna boja a Palestina, els carrers són plens de culers i madridistes, tothom parla del partit. Fins i tot enmig de la destrucció a Gaza la gent volia veure el clàssic, els donava esperança", afegeix. També la seva selecció els ha donat motius d'orgull als palestins. La masculina, que no va poder debutar fins als anys noranta, s'ha classificat per a fases finals de la Copa d'Àsia i ha brillat a les eliminatòries per ser al Mundial, on un gol de penal en contra en els últims minuts els va deixar sense opcions de classificar-se. "Han competit a un nivell molt alt en plena destrucció. Amb problemes per viatjar, per organitzar-se. El futbol té un gran poder i ens ha donat orgull als palestins en els pitjors moments. En el passat ha servit per lluitar contra dictadures o l'apartheid. Per fer sentir orgullós a un poble", diu una dona que quan era adolescent va viure la Segona Intifada, quan els soldats van entrar a casa seva i un cosí va ser assassinat.

Dels carrers a un estadi amb 15.000 persones

"Llavors vaig pensar que no podria jugar a futbol. Però quan vaig entrar a la universitat per estudiar administració d'empreses hi havia un anunci per jugar a futbol. Vaig pensar que amb el futbol podia ser lliure. Quan vaig respondre a l’entrenador em va mirar i em va dir que era la primera dona. Tots eren nois. Però no em vaig rendir i amb el suport dels entrenadors vaig reunir un grup de cinc noies, intentant atraure les que jugaven a voleibol o bàsquet. No estava ben vist veure dones jugant a futbol, llavors, però volíem canviar la narrativa sobre les dones palestines", relata. Aquell equip va ser la base de la primera selecció palestina femenina. Dones que van rebre insults per portar pantalons curts o portar els cabells sense tapar, fossin cristianes o musulmanes. Mai van defallir i van poder debutar més de 15.000 persones en un partit en el qual Thaljieh estava lesionada. "Hi havia de ser i vaig entrar els últims minuts", recorda.

La Honey vol un futur en el qual les nenes palestines puguin somiar amb ser futbolistes. "Ara què li has de dir a una nena? El que fem és aprendre d'elles, per com sobreviuen en aquest context", diu. "Però vull que les nenes palestines tinguin el somni de ser com les jugadores del Barça. Mira el nivell del futbol aquí a Barcelona, la seva tècnica. Demostra que si inverteixes en futbol femení, tens resultats. Per això cal demanar més suport, tenir patrocinadors... No és demanar caritat, és invertir en talent. L'últim Mundial ja va ser increïble i el pròxim, al Brasil, crec que elevarà més el nivell. Ens calen estructures i ens calen els homes. Que ajudin. Fins ara les dones hem obert les portes sense demanar permís. Per això el següent pas és que els homes hi creguin com hi creiem nosaltres", conclou.