Els símptomes que el Barça necessita curar urgentment

BarcelonaAcaba de començar el mes d'octubre, el Reial Madrid està només dos punts per sobre en la classificació de la Lliga i a la Champions un calendari bastant benevolent concedirà al Barça diverses oportunitats per recol·locar-se a les primeres posicions. Tanmateix, les sensacions que el conjunt de Hansi Flick ha deixat aquesta última setmana, amb dues derrotes doloroses davant del PSG (1-2) i el Sevilla (4-1), no es corresponen amb la brillant trajectòria que va exhibir la campanya passada, en què només una mala ratxa –més centrada en la falta d'encert que no pas en el joc– entre el novembre i el desembre va sembrar algun dubte.

En aquest punt del curs, i després que Flick alertés arran d'un empat a Vallecas (1-1) sobre els perills dels egos en un vestidor de futbol, l'entrenador blaugrana s'enfoca ara cap al discurs del got mig ple. A diferència de Pedri González o Pau Cubarsí, molt autocrítics tots dos amb el paper de l'equip en termes estrictament futbolístics, va instar el col·lectiu a prendre's la derrota a Sevilla "de forma positiva", alhora que va aplaudir la reacció dels jugadors a la segona meitat al Pizjuán i va desvincular el mal resultat d'un "problema de sistema o estratègia".

Una trampa en hores baixes

"No es pot jugar a la Champions amb la línia tan alta, de vegades els entrenadors són massa cabuts", va etzibar Thierry Henry, comentarista de la CBS, després de la derrota davant del PSG. "Una cosa és avançar la línia i una altra ser suïcida", va analitzar el també exblaugrana Gerard López en la ressaca de la desfeta a Sevilla. La trampa del fora de joc continua fent estralls als rivals –10 vegades hi van caure els atacants locals al Pizjuán–, però al mateix temps constitueix un perill per al Barça si no amenaça el passador i la línia defensiva no està prou coordinada. Si la pressió en camp rival no és ajustada i encertada, l'atreviment es converteix en un caramel per a uns contraris que, en el segon curs de Flick, han après a temporitzar millor quan servir pilotes a l'esquena dels centrals. El Sevilla va fer dos gols calcats així: el 2-1 i el 4-1.

La pressió ha de servir perquè l'oponent no tingui temps de maquinar jugades. En aquest sentit, a Sevilla, el Barça va mossegar molt menys sense pilota. Va pressionar només 63 vegades, la qual cosa suposa un rècord negatiu des de l'arribada de Flick (la mitjana vigent a la Lliga és de 140). Les baixes de perfils elèctrics com Raphinha, Fermín o Gavi contribueixen a aquesta dada, de la mateixa manera que es perd capacitat d'intimidació –contra el Sevilla tampoc hi era Lamine Yamal–. L'experiment de fer jugar Rashford per la dreta i Ferran per l'esquerra no va funcionar i va durar poc més de 20 minuts. A cama natural, l'anglès va perdut.

Per a la segona condició –la coordinació de la línia defensiva–, l'equip enyora l'estabilitat que Iñigo Martínez transmetia. L'experimentat central basc, amb qui Flick mantenia una gran relació i entesa, sabia llegir quan calia fer un pas endavant o endarrere en funció de com l'equip feia la pressió i com atacava el rival. Hi ha un exemple del curs passat que és claríssim: en la golejada contra el Bayern de Múnic (4-1), els bavaresos van ser millors durant els 25 primers minuts, però la defensa va recular un metre –sense enfonsar-se– i l'equip va millorar substancialment. La pressió desajustada contra el PSG també va acabar sent mortal.

Per traslladar aquestes decisions de la banqueta al camp, Iñigo era una peça determinant. Eric ha heretat una part dels galons del basc, però ni és esquerrà ni és tan contundent. En tot cas, el de Martorell sembla la parella més fiable per a Cubarsí. Força més que Christensen, a qui Deco volia vendre només fa unes setmanes, i molt més que Araujo, que és amb diferència el defensa que pitjor interpreta els manaments de Flick.

Dos migcentres vigilats i fatigats

Precisament els problemes de l'uruguaià per sortir amb la bola emergeixen quan el duo de migcentres no pot expressar-se amb comoditat, cosa que tant el PSG com el Sevilla van aconseguir amb dos marcatges a l'home. Amb Pedri i De Jong amb vigilàncies exclusives, Araujo ha de sortir de la cova per construir joc, que és una faceta que no domina, i el porter –en aquests casos Szczęsny– ha de buscar sovint el joc directe. Contra el Sevilla, a més, la sortida des de la dreta amb la parella Araujo-Kounde va ser del tot improductiva.

L'aïllament de Pedri és un gran negoci per als contrincants. De fet, els únics tres partits en què el canari ha baixat de les 100 intervencions són els tres únics que el Barça no ha guanyat aquest curs (Rayo, PSG i Sevilla). De Jong també va tenir menys intervencions. Tot i que Flick va tocar coses a partir del descans –com l'entrada de Balde i Eric– i l'equip va guanyar en possessió, ni el canari ni el neerlandès van estar còmodes. I les dificultats tàctiques –"l'estructura que cal millorar", en paraules del mateix Flick– es traslladen en un desgast físic més gran que l'equip i Pedri acusen.

El tinerfeny és l'únic jugador que ha estat titular sempre i supera el 95% dels minuts disputats. De Jong, que està a punt de renovar contracte, també baixa força el nivell en escenaris de pressió alta dels rivals per la seva dificultat per rebre d'esquena i perfilar-se amb avantatge per donar continuïtat a les jugades. En aquestes circumstàncies, Dani Olmo no ha ajudat els seus companys a la base, sinó que s'ha perdut entre línies i ha fallat les poques situacions de gol que ha tingut. El Barça ha viscut una mala setmana, però a principis del curs passat ja va caure golejat, per exemple, al camp de l'Osasuna. Flick aprofundirà l'aturada de seleccions per fer ajustos tàctics.